Per a posar-se davant d’emergències provocades per la desbocada força de la natura, cal estudiar encerts i desencerts en diferents indrets del món, estudiar quina organització tenien els professionals de la protecció, quin comportament espontani van mostrar els habitants, quins missatges i accions vam emprendre els poders públics responsables...
Hi ha cites obligades com ara l’huracà Katrina i la destrucció de Nova Orleans, que amb 1.836 víctimes confirmades i uns 700 desapareguts ha estat revisat per treure’n la gran lliçó que les estructures d’enginyeria que intenten aturar la força de l’aigua han d’estar pensades pel pitjor escenari i s’han de mantenir en correcte estat de conservació. Estem parlant de 2005.
L’any 1962 a casa nostra va ser any de grans nevades en zones baixes i les terribles inundacions del Vallès on el nombre de víctimes mortals van superar el miler, però el règim franquista va impedir que es coneguessin les xifres exactes. La negligència assassina de la dictadura havia permès la construcció d’infrahabitatges a les lleres dels rius de la conca del riu Besòs, especialment el riu Ripoll. Les dictadures creen terror perquè no hi hagi queixes i amaguen la veritat.
L’any 1962 un fenomen meteorològic estrany considerat un huracà va afectar greument la ciutat d’Hamburg (Alemanya). La nit del 17 al 18 de febrer de 1962. Els dics van ser insuficients, la majoria de la població enfilada a les teulades. El nombre de víctimes van ser 315 i milers de persones van perdre la llar d’una ciutat que havia estat reconstruïda totalment després de la Segona Guerra Mundial. L’acció de govern de la ciutat-estat que tenia com a responsable d’Interior a Helmut Schmidt li va valdre el qualificatiu “d’home d’acció” i el sobrenom del “senyor de les marees”. Activació ràpida, empatia, ajuda directa a les víctimes i a la reconstrucció.
Quan la DANA del 29 d’octubre va provocar les greus inundacions a València era clar que els que havien assumit la responsabilitat d’emergències eren dels que creuen que neixen ensenyats perquè cap de les tragèdies anteriors, ni els aiguats al mateix País Valencià l’any 1957, les del 1987, les de 1982...
En aquell moment vaig explicar que per a dirigir l’acció d’emergències cal ser molt sensible al patiment humà i cal tenir una organització poderosa i ben engranada per a fer-hi front. Era evident que ni una cosa ni l’altra havien estat presents en el Govern Mazón, titular de les competències en matèria de Protecció civil perquè així ho havien acordat en els Estatuts d’Autonomia de 1982 i de 2006.
Els dies, setmanes i mesos han confirmat la nul·la empatia amb les víctimes, la insensibilitat cap al dolor humà i han anat posant en evidència la desorganització i la debilitat del sistema de protecció civil, molt especialment dels que el dirigien com a responsables governamentals.
No sé com el president Mazón gosa seguir mentint als seus electors, a les persones que el dia que va prendre possessió de president va prometre protegir. Com més feble (i la feblesa també fa referència a la integritat dels càrrecs públics) és l’organització de protecció més danys produeix sobre la societat organitzada a través de les normes que han aprovat els mateixos que venen obligats a complir-les. Si Helmut Schmidt va consolidar-se com a líder, Carles Mazón s’esmicola cada dia a cada pas.