Dijous passat la militància de Junts va ratificar a la “búlgara” la decisió Puigdemont de trencar amb el PSOE; d’enterrar la taula de negociació a Suïssa amb verificació internacional i deixar de negociar amb els ministeris les iniciatives que arriben al Congrés. Ras i curt, els afiliats de Junts han avalat que la seva formació passi a formar part del bloc de l’oposició amb el PP, Vox i la UPN després de dos anys de legislatura, sense ser un soci estable de la Moncloa malgrat permetre la investidura de Pedro Sánchez el 2023 després de l’acord segellat a Brussel·les. El preludi d’un desenllaç previsible. La darrera “jugada mestra”.

En els darrers 8 anys la direcció de Junts ha fet unes quantes apostes polítiques només comprensibles dins un univers simbòlic estrictament endogàmic. Unes apostes que només es poden entendre emmarcades en un relat cada cop més desconnectat de les preocupacions i l’estat d’ànim de la societat catalana en el cicle polític posterior a la tardor del 2017. Podem identificar moltes mostres d’apostes polítiques erràtiques en aquests 8 anys. En destacaré tres. 

La primera va ser la proposta del president Carles Puigdemont de ser investit telemàticament, a distància. Com ja vaig comentar en el seu moment, es tractava d’un acte de “desobediència política” insòlit. En supòsit en què la persona que havia de patir les conseqüències de la repressió anunciada no era l’actor principal, sinó un tercer. En aquest cas, el president del Parlament. És a dir, un acte de “desobediència subrogada”. Certament, tota una innovació en la història comparada del parlamentarisme europeu... Com era perfectament previsible, el president Roger Torrent no s’hi va prestar. I, finalment, la cúpula de Junts (és a dir, el president Carles Puigdemont) va optar per proposar a Quim Torra com a president “vicari”. Una altra extravagant innovació política...

La segona va ser la sortida voluntària del govern presidit per Pere Aragonès. Aquesta sorprenent iniciativa també va ser referendada per la militància de Junts. No era una decisió poc transcendent. Significava el trencament unilateral d’un govern d’unitat independentista exactament cinc anys després dels fets del 2017. A diferència del que va passar aquest dijous, aquesta vegada, però, la divisió fou patent. Un 55% va advocar per trencar amb els republicans, i un 42%, per mantenir la coalició. En aquest referèndum de fa tres anys va participar gairebé un 80% de la militància i hi va haver campanya activa de partidaris i detractors de la ruptura amb el soci governamental. Justificada amb un argumentari retòricament “octubrista” aquesta decisió va marcar un punt d’inflexió en el camp del sobiranisme català.

La tercera aposta és la que s’acaba d’escenificar: trencar amb el PSOE; enterrar la taula de negociació a Suïssa amb verificació internacional i passar a formar part del bloc de l’oposició amb el PP, Vox i la UPN. El cert és que arribats a aquest punt ja hi ha més pa que formatge, més escenificació i tàctica que moviment estratègic. Però és la conseqüència lògica del trajecte anterior i condiciona el futur de la formació hereva del pujolisme.

De fet, significa el trencament definitiu amb el pujolisme. Donada a situació actual del país i de la cartografia política catalana, espanyola i mundial, un pujolisme posat al dia intentaria liderar el catalanisme i la lluita antifeixista des de posicions centrades, socialment avançades i un programa gradualista. L’opció adoptada per decantació és la contrària. No marcar prou distàncies amb PP, Vox i Aliança i actuar com transmissor polític de les demandes de la gran patronal catalana. De fet, tampoc hi haurà cap trencament definitiu amb el PSOE. No mentre hi hagi alguna possibilitat que l’Amnistia s’acabi d’aplicar íntegrament i Foment del Treball necessiti delegació política a Madrid... Però amb un peu a Foment i l’altre a la frontera amb Aliança l’actualització del pujolisme és del tot impossible.

Qui ocuparà l’espai democràtic, catalanista, gradualista i socialment avançat que abandona Junts? Esquerra? El PSC?... Qui l’ocupi tindrà garantit el lideratge polític a Catalunya els pròxims anys.