Víctor Nubla (1956-2020) es mereixia un documental, i que es tractés d’una peça que fos una mica com ell: granulada però explicativa, gamberra i enciclopèdica, sense desfilades d’elogis pomposos i amb la indispensable pessigada de l’humor. Ho notem quan, tot just per començar, un individu d’aspecte saberut descriu el músic com un tipus “avançat al seu temps”, “un visionari”, “un home fet a si mateix”, “un personatge” i “un amic dels seus amics”, i que tot seguit, molt merescudament, rep un tret al cap. Hem rigut molt.
La pel·lícula es diu Mètode Víctor Nubla d’interpretació de Víctor Nubla, la dirigeix amb rigor i inventiva David Picó Sentellas i s’ha estrenat aquests dies a l’In-Edit. Ofereix un compendi del pensament d’aquesta figura omnipresent en allò que en podríem dir l’‘underground’ de l’‘underground’ barceloní d'ençà dels anys setanta. Perquè Nubla i els seus còmplices de Macromassa (amb Juan Crek com a copilot) van ser des del principi més punks que els punks, i amb les seves idees llibertàries van ser una mena de pàries de les tribus ideològiques ordinàries. Per no parlar d’una música industrial feridora i desconcertant, com “la del metro quan passa per les estacions”, que et convidava a fer-te preguntes sobre els límits de l’art, la idea de plaer i de molèstia, i la relació amb l’oient i amb el poder.
Les idees de Víctor Nubla mostrades al documental resulten ser molt actuals, sobretot quan el veiem menysprear la música entesa com a entreteniment i esbarjo, i parlar dels artistes que fan de bufons i de la lògica del consum com a leitmotiv. En tot plegat hi flota la crítica a la societat de l’espectacle plantejada als anys seixanta pel situacionisme de Guy Débord, una de les seves fonts d’alimentació. Un argumentari oportú, ara que som en uns temps en què sembla que la música és allò que es fa a un gran estadi, amb milers de presents compartint vídeos a les xarxes, i on el cantant ha de ser imperativament un subjecte famós, o famoset.
Interpretar el gust popular sol ser una tasca endimoniada, perquè et sents empès a respectar-lo, com a expressió lliure i legítima que és, i en nom del principi democràtic, encara que no hi combreguis o que pensis íntimament que és fruit de la ignorància i de la degradació cultural. Són delicats els equilibris entre l’elitisme i el populisme, però Nubla ho tenia clar i parlava sense embuts, ni paternalismes, de la “dictadura del consumidor”. Ho deia mentre fugia dels mots més grandiloqüents, com ara "cultura" o "avantguardista": “l’avantguarda és la que cau primer en el front de batalla, carn de canó”, em va dir un cop.
Ara que qualsevol galifardeu es presenta com a "activista" o "agitador cultural", val a dir que ell ho era, encara que l’etiqueta potser l’incomodés, perquè acompanyava la seva teòrica de fets i acció. Va tirar endavant artefactes com Gràcia Territori Sonor i el festival LEM, va contribuir a fer del primer Heliogàbal (anys noranta, a recer del Paolo d’Antonio i la Memi March) un antre de felices conspiracions i va escriure un munt de llibres. Em quedo amb un que va signar amb pseudònim, Adolfo Marín, que l’any 1984 va fer una tasca remarcable en la divulgació de les músiques electròniques i experimentals: La nueva música, publicat per l’editorial barcelonina Teorema.
Les seves propostes artístiques podien ser a vegades difícils de desxifrar, però ell no n’era pas, d’esquiu ni opac. El recordo sempre disposat a explicar-se, incansable, entusiasta, sense guarir-se en les caselles del músic maleït o obscur. I sí, amb sentit de l’humor, palpable en els mateixos títols dels discos de Macromassa, com Los hechos Pérez o Armas mosca. En aquest documental produït sense cap subvenció, segons precisen els crèdits, Picó Sentellas s’hi abraona amb amor i admiració. Sense bustos parlants que n’elevin l’hagiografia, amb molt material d’arxiu extret d’alguna catacumba i ressons de vells fanzins sota radar. Víctor Nubla, en bones mans.