El cas Gürtel i el cas Bárcenas són, en realitat, el cas PP. Així ho proclamen i així ho demanen els dirigents socialistes. I els assisteix una profunda raó. Com el cas ERO a Andalusia és el cas PSOE. Avui per mi i demà per tu. I avui quedes en evidència descarnada tu i demà bufaré les espelmes jo. La corrupció a Espanya són voltes i més voltes a la sènia. L’única cosa que canvia és la bèstia cegada.

En qualsevol societat homologable el govern de Rajoy hauria dimitit. A Alemanya, al Regne Unit, fins i tot a França (!) –Voltaire es regiraria sota terra si veiés que tot continua si fa no fa igual-, un dirigent sap quins límits no pot traspassar, ni que sigui en aparença, i quan ha de servir el seu cap en safata a l’Estat. A Espanya les dimissions en democràcia es poden comptar amb els dits d’una mà i els casos de corrupció descarnades sumen més que les estrelles de la Via Làctia. Per això l’Estat sempre ha estat una estafa.

Tot això no és nou i ha estat habitual durant segles. L’actual corrupció és filla i pubilla del franquisme, que va arrelar sobre la por i la podridura. Tothom sabia com arribar a un càrrec públic sense oposició ni mèrits. O què calia demostrar per aconseguir un estanc o una llicència de taxi. Submissió i lleialtat. El franquisme i els franquistes, repressors i corromputs, tenien ben clar que la repressió i la corrupció els asseguraven la permanència en el poder. I que qui més calla és qui té alguna cosa a agrair i alguna cosa a amagar. Però tot això no va ser un invent del règim instal·lat a punta de pistola sinó que havia estat una constant en els segles anteriors. Mai a Espanya ha triomfat més de tres dies cap revolució guiada per l’honestedat i progrés.

Per això ara fins i tot els que més protesten veuen amb una certa naturalitat no pagar l’IVA, aconseguir un objectiu amb el favor d’un polític o pagar una comissió per una adjudicació concedida graciosament i  il·legalment. Són massa segles i la llista d’heterodoxos, calvinistes, hugonots o discrepants sempre ha estat massa curta. Mariano Rajoy no dimitirà, Felipe González o Narcís Serra continuaran donant lliçons d’ètica, el rei s’operarà una nova tara fent brometa i Alfredo Pérez Rubalcaba farà cua per veure quan pot ell repetir jugada bruta.

I Catalunya? Ai! Massa anys en contra d’un Estat brut han acabat embrutant. Qui més qui menys, amb totes les santes raons que es vulguin adduir, n’ha copiat mètodes i misèries.