Es compleixen cinc anys de l’inici del confinament per intentar frenar la pandèmia i evitar que col·lapsés el sistema sanitari. Aquesta efemèride coincideix amb tots els missatges que s’estan enviant des de diferents governs europeus, i altres altaveus, a favor del rearmament. Curiosament, el més semblant a una guerra que hem viscut durant dècades als nostres carrers i cases és la pandèmia. Els efectes de la Covid-19 van fer que en hospitals catalans es practiqués medicina de guerra. Es recordava fa pocs dies amb motiu de la commemoració dels 5 anys del confinament de la conca d’Òdena i la situació viscuda a l’Hospital d’Igualada. Medicina de guerra. Sabem què és la medicina de guerra?
Quan fa cinc anys es va parlar de la medicina de guerra a partir dels avisos del mateix personal sanitari de l’hospital vaig tenir la impressió que no volíem saber que era ni parlar-ne gaire. Haver de practicar medicina de guerra és un fracàs. Vol dir que estem vivint una situació en la qual no tenim capacitat ni recursos per tractar totes les persones que en unes altres circumstàncies rebrien una atenció mèdica que ara no tindran. Fer medicina de guerra significa deixar morir persones per intentar salvar-ne d’altres. L’escassetat de recursos, la gravetat de la situació, la manca de possibilitats, obliga a fer una tria molt dolorosa que no faries en un altre escenari. Però fa cinc anys no vam entrar en el debat públic de què estava suposant aquesta pràctica, tampoc ho estem fent ara. Però parlem de rearmar-nos per a possibles guerres que no sabem quines seran. No parlem de què fer per no tornar a patir una medicina de guerra. No parlem de quines mesures aplicar per millorar el nostre sistema sanitari que viu constantment tensionat i amb mancances. No parlem de com acompanyar i tractar les persones que encara estan patint la Covid persistent que no ha marxat dels seus cossos...
Aquest 15 de març l’associació catalana de Covid persistent es va mobilitzar davant de l’Hospital Clínic de Barcelona per denunciar la situació que viuen milers de persones a Catalunya, milions a Espanya i Europa. La Covid persistent afecta de maneres molt diferents, però hi ha reivindicacions compartides que tenen a veure amb la recerca, els assajos clínics, l’atenció que necessiten i la necessitat que l’administració i el món del treball reconeguin les dificultats que tenen per tornar a treballar. Reclamen, també, mesures per evitar contagis avui que puguin suposar nous casos de Covid persistent. La malaltia no és passat. La Covid persistent és, malauradament, molt present; és “la mort social”, ho denominen així per les greus implicacions que té per a les persones que la pateixen.
Des de l’inici del confinament el 14 de març de 2020, fins un mes després, en les constants compareixences per informar de la situació es podia veure representants de la cúpula de les Forces Armades, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Durant molt temps es va utilitzar vocabulari militar i bèl·lic per parlar de com es feia front a la malaltia. Ens costa poc recórrer a l’imaginari de la guerra, a l’enfrontament físic, verbal, al vocabulari militar, violent... Ens costa molt més resoldre els conflictes que tenim, els malestars de les persones que conformen les nostres societats. Creen enemics per enfortir la nostra posició. Les persones migrants són l’enemic, Putin, Trump, qui no pensa o actua com nosaltres... Sembla que ens importa més tenir enemics que resoldre els conflictes que podem patir. És més fàcil. Els conflictes no es resoldran per la política de l’enfrontament, pel rearmament, per l’estigmatització d’una comunitat, d’un país o d’unes idees. Els conflictes es resoldran si els volem abordar i tractar des de les nostres diferències. La història i el present ens haurien d’ensenyar que les guerres no resolen cap conflicte. Les guerres són dreceres fases que agreujant conflictes i malestars.
Ens diuen que ens hem d’armar per la nostra seguretat, per la seguretat europea. Què ens fa patir inseguretat? La inseguretat de la Covid no es podia resoldre amb militars, tampoc la Covid persistent, ni les noves epidèmies o pandèmies que podem patir. Avui les persones que pateixen Covid persistent tenen molt pocs recursos per fer front a les seves necessitats. Com si patissin una guerra quotidiana. El nostre sistema sanitari tensionat i importants mancances ens generarà més seguretat si hi podem invertir més recursos. El nostre sistema de transport igual... No tenir dret a l’habitatge genera una gran inseguretat que no es resoldrà amb més despesa militar, la seguretat arribarà per una altra via; tampoc la precarietat laboral o les violències masclistes, o el racisme, o la crisi ecològica.
Tampoc les inseguretats que genera l’actual geopolítica internacional hauríem de pensar que es resoldran per la via militar. Els conflictes que podem tenir sempre s’hauran de resoldre al voltant d’una taula, com va passar al final de la Guerra freda per exemple. Les guerres i la violència armada, hem d’aprendre del passat i el present, no aporten solucions de pau. Les violències del present alimenten les violències del futur, la cultura de pau és la que ens podrà oferir pau. Si volem la pau hem de preparar la pau, no la guerra. La pau que és molt més que l’absència de guerra; la pau que és salut, justícia climàtica, absència de desigualtats discriminatòries, de pobresa i precarietats... Aquesta és la pau que hem de construir.