Recordo anar amb els germans i els cosins, ben mudats, a picar a terra amb el palmó. No sabíem que celebràvem l’entrada de Jesús a Jerusalem, allò era cosa dels adults. Nosaltres competíem a veure qui deixava més destrossada la base del palmó. Vinga a picar a terra. Festa grossa.

Recordo els diumenges a missa, a la parròquia de Maria Mitjancera del carrer Entença. La concentració intensa del nostre pare, ulls tancats, resant agenollat després de prendre l’eucaristia. Cap recolzat sobre les mans, entrellaçades i recolzades al banc de davant. A la sortida, jugàvem al parc del costat, els jardins de Montserrat em sembla que es deien. O es diuen ara, no ho sé.

Recordo quan encara beneíem la taula abans de menjar. Déu i pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneïu aquesta taula, i a tots nosaltres, amén. I ens senyàvem. I la mateixa fórmula, canviant “taula” per “cotxe” abans de començar viatge amb el sis-cents per anar a passar el cap de setmana a Cubelles per les costes de Garraf.

Recordo el dia de la primera comunió a la capella dels Maristes del carrer Vallespir, la meva escola. La presència hieràtica de l’avi Poll, que amb els anys vaig saber que era maçó. L’agraïment perquè els meus pares em van vestir normal, en comparació amb els ridículs vestits de comunió de molts dels companys.

Recordo la lliga d’escoles per veure qui en sabia més del fundador, Marcel·lí Champagnat. Juraria que encara en guardo la biografia il·lustrada que servia de base per a les preguntes que havien de contestar els equips competidors. Sempre em ve al cap la mateixa vinyeta: el nen Marcel·lí, allitat durant mesos per malaltia, llegeix i estudia a la llum d’una espelma fins a gairebé quedar-se cec.

Recordo les colònies al Seminari de Llinars del Vallès. I la cerimònia de professió perpètua del meu professor de català, en Jaume Bofarull, al monestir de les Avellanes. La consciència adolescent d’estar assistint a un moment tant decisiu per a ell com incomprensible per a mi. No ha deixat mai de felicitar-me el sant i l’aniversari, ara des d’Hongria, on fa feina amb els necessitats. Encara ens diem germanet l’un a l’altre. I així ho sento, no és comèdia.

Sempre és per Setmana Santa, mai per Nadal, que aquests records de formació catòlica, més llunyans i borrosos a mesura que em faig gran, em venen al cap. Suposo que, per a un excreient com jo, la mort d’un home adult a la creu interpel·la i remou més que el naixement d’un nadó a una establia. També m’enfado més per Setmana Santa que per Nadal. Als pessebres vivents no hi sona l’himne d’Espanya, ni hi ha encaputxats, ni legionaris, ni gent que s’autolesiona.

Durant molts anys m’he dit que Déu no existeix. Ara m’ho dic i m’ho explico d’una altra manera. Déu, indiscutiblement, existeix, però com existeixen el comunisme o el Barça. Idees-projecte cent per cent humanes i per tant reals, amb milions de seguidors, amb història, amb edificis i espais físics, amb literatura pròpia, amb normes, amb experiències tan profundes i reals com la vida mateixa, amb capacitat de transformar, de fer bé i de fer mal. Des d’aquest punt de vista, l’existència de Déu és innegable, i té un impacte gegant en la vida dels homes. El que no existeix, n’estic convençut, és un Déu "previ a" i "creador de" la vida humana. Encara que quan em miro la imatge de la Terra des de la missió Artemis II, confesso que el misteri m’aclapara i la fe se’m fa més comprensible. Bona Pasqua a tots els creients. Al cap i la fi, hem sortit de la mateixa marmita.