Més de 50 anys sense anar a la lluna, i que quan finalment s'hi va no et deixin baixar, també deu ser d'aquelles coses que fan malícia. Quina maleïda frase et pots preparar, si la famosa d'un petit pas per l'home i un gran pas per la humanitat ja està dita? Una cosa menys deuen pensar els astronautes. A tot estirar alguna impressió per allò històric de veure la cara oculta de la lluna.

El dia de l'enlairament ens vam escarxofar al sofà amb mon fill per veure com el compte enrere per la ignició deixés de ser només una cançó d'Antònia Font, i s'ajustés a una tripulació que es posava en òrbita. I quina tripulació, amb una astronauta dona, un astronauta negre, i un del Canadà, un quartet ideal perquè els rebi Donald Trump en tornar. Ells que, com fa el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, han bloquejat l'ascens a general de 4 oficials: 2 negres i 2 dones, a més d'haver destituït el cap de l'estat major de l'exèrcit de terra Randy George, amb una llarga experiència i nomenant en el seu moment per Joe Biden.

Tics de l'edat de pedra, que és allà on Trump, que ja sabem que no està dotat per la diplomàcia, amenaça de dur a l'Iran amb els seus atacs continuats.

Ja veurem com s'ho fa per acabar aquesta guerra de l'Orient Mitjà, ell que s'ha fet seu el vell lema pacifista del "OTAN no, bases fora" des que vol que els EUA surtin de l'OTAN, i desmantellar les bases nord-americanes de Rota i Torrejón de Ardoz. Ves qui ho havia de dir, és ell qui duu l'adhesiu de l'oncle Sam amb el dit amenaçador enganxat a la carpeta!

Tornem a mirar la lluna i no el dit, tot i que aquesta vegada, tal com ha anat la missió, i el moment en què s'ha tirat endavant, sembla que la lluna ens fa de dit, perquè mentre si mirem cap a la lluna no estarem al cas de la trajectòria erràtica a la Terra d'aquest mandat presidencial al país més potent del món.

Que és inevitable, perquè el soroll és molt gran i els seus efectes els notem directament, per molt que els atacs i les bombes dels EUA, d'Israel, de l'Iran, no caiguin aquí. Però el vesper encès a l'Orient Mitjà fa que les abelles i les seves punxades ens facin mal, i tant que sí.

D'entrada, mentre l'Artemis II va necessitar 12 tones de combustible, d'oxigen i d'hidrogen líquid per segon per enlairar-se i que es van polir en dos minuts, la Unió Europea ens recomana assenyadament que no agafem avions, i que a la carretera aixequem el peu de l'accelerador, res de malbaratar. Una cosa és la ciència i descobrir la cara oculta de la lluna, i l'altra és descobrir món a títol individual i voler córrer per anar a treballar.

Escarxofats al sofà per veure aquest espectacle d'anar més lluny, sempre molt més lluny, mentre aquí no arribem ja no et dic a Ítaca sinó a la cantonada. El coet s'enlaira i aquí 50 anys després de la primera anada a la Lluna, els trens van pitjor; i tant és Rodalies com l'alta velocitat, i si agafes el cotxe corres (sense córrer) el risc de col·lapsar, especialment si passes per l'AP-7 en qualsevol de les fases de l'operació sortida d'aquests dies de festa. Només cal que ho adobem amb les imatges de la violència gratuïta dels nostres joves per acabar pensant que aquí arribarem a l'edat de pedra abans que ho facin els perses via Trump.

Mirem el dit i la lluna i busquem el recer dels clàssics, cantem com feia Frank, a la Núria Feliu manera, i com vam fer dimecres a La Selva de Tv3: "Porta'm lluny del món, cap a la lluna vull volar. Porta'm lluny fins on sigui possible somniar."

Que cantant algun mal espantarem!