Després d’una pila d’anys en què els cantants en català, basc i gallec han tendit a fer-se forts en els seus feus naturals, sense més ambicions ni aventures, percebem novetats, operacions encaminades a eixamplar el radi d’acció dels cançoners en les llengües dites “cooficials” (és a dir, oficials, al cap i a la fi). Una de les més vistoses és la que protagonitza En Tol Sarmiento, grup d’origen alabès que es disposa a actuar, dissabte que ve, al Palau Sant Jordi, i unes setmanes més tard (el 25 d’abril), al madrileny Movistar Arena.
En Tol Sarmiento (també conegut com a ETS) és una formació crescuda a l’àmbit de les festes majors a Euskal Herria, amb un ascendent ska que amb els anys ha mutat cap a posicions pop-rock força heterodoxes, i que arrossega una llarga trajectòria: vint anys que es disposen a celebrar, precisament, en la gira que els du ara a aquestes places grosses, titulada Bihotzen konkista (Les conquestes dels cors). Els seguidors de Búhos els coneixen bé, ja que tots dos grups s’han versionat cançons mútuament. Val a dir que la música en llengua èuscar treu pit darrerament, com demostren les dues nits a l’estadi de San Mamés que protagonitzarà ben aviat (el 19 i 20 de juny) el grup navarrès Zetak.
ETS ha decidit assaltar aquestes ‘arenes’ de Barcelona i Madrid potser mirant una mica de reüll la gesta de Joan Dausà, quan fa any i mig va omplir el Palacio Vistalegre, de Madrid, amb 11.000 persones que van aplaudir un repertori en català. Sí, la majoria eren vingudes de Catalunya. Però, sigui públic d’aquí o d’allà, es tracta de tocs d’atenció aparatosos i de crides a repensar el paper i el pes de les llengües administrativament espanyoles a l’àgora estatal. Aquests concerts multitudinaris demostren que ni el català ni el basc són parles minoritàries (en tot cas, un xic minoritzades), ni apartades del flux de la modernitat, ni recloses en nínxols generacionals granadets.
I no estan pas soles. En gallec, Tanxugueiras han trencat algunes costures pel que fa a la música en aquesta llengua en el mainstream espanyol, i ara una de les seves integrants, Aida Tarrío, gira per l’Estat en tàndem amb Raül Refree. Cal prendre nota de Baiuca i del seu creuament d’electrònica i folklore. I de la dignificació de l’asturià practicada per Rodrigo Cuevas.
Mentrestant, en català, es percep un canvi d’actitud en els artistes més joves, que no semblen partidaris de donar el mercat espanyol per perdut, i això constitueix una novetat significativa en la dinàmica desenvolupada en els darrers quaranta anys. The Tyets, Julieta, Mushka, Maria Hein, Figa Flawas i alguns més estan fent concerts a Madrid i a altres ciutats, alhora que prenen part en accions promocionals ponent enllà. Sidonie ha gosat fer, per primer cop, un disc en català, i els seus integrants asseguren que el gruix del seu públic espanyol el rep de bon grat. Els haurem de creure. Fa tres anys, Zoo ja es va anotar una nit èpica al madrileny Wizink Center, a la gira de comiat, i ara La Fúmiga ve a replicar-ho amb un concert a La Riviera.
La música en català està obligada a mirar d’eixamplar els contorns del seu mercat. Sabem que és difícil, però cal fer-ho, per una qüestió de sanejament existencial i industrial, i fet i fet, de supervivència. I l’única manera consisteix en l’art de picar pedra, encara que hagis de renunciar al teu catxet de diners públics (a la festa major o al festival d’estiu) i invertir, apostar i arriscar. Verbs que a la Catalunya laboriosa i feta a sí mateixa no sempre s’han practicat.