La decisió de Noèlia Castillo és susceptible de ser sintetitzada fins a un punt que pot ser que serveixi per esmicolar la corrua de prejudicis i malvestats que, sense cap continència ni una, s’han difós arreu per enjudiciar el seu acte final. Si parem l’orella per un instant i som capaços d’abstreure’ns de l’ensordidor renou ambiental, sentirem una veu que ens suplica que la deixem estar en pau. Així, doncs, que es faci el silenci. És ella, és Noèlia que ens recorda que ha decidit "lliurement" posar fi a una existència que li provocava molt més dolor que plaer. Ens recorda que l’exercici de la llibertat personal arriba als extrems que arriba, i que si hom decideix que la pròpia vida s’ha acabat, importa això, l’expressió de la voluntat en una determinada direcció i que la darrera decisió estigui meditada i sigui temporalment sostinguda, ferma i, sobre totes les coses, lliure.

[Sense que sigui el lloc ni el moment de parlar del creixent qüestionament, per la física més avançada, de la separació entre les idees vida/mort. Morir és acabar o, més aviat, significa passar a una altra dimensió que ara per ara ens és del tot desconeguda? Existeix, la mort? S’apaga, la llum? Ho deixarem estar aquí.]

Aleshores, en el cas de Noèlia i de totes les persones que decideixen reclamar als poders públics l’ajut per a una mort assistida, de què parlem? Parlem en essència de dues idees íntimament vinculades, la llibertat i la dignitat. De res més? De res més. Parlem de la llibertat personal entesa en la seva enorme complexitat conceptual, sens dubte, però que, alhora, es pot concretar i es concreta en determinacions de tanta transcendència, però també de tanta unicitat, com la de posar el punt final a la vida. A la vida, convé remarcar-ho, d’un mateix. Perquè, en efecte, les creences religioses que proclamen que la vida, la vida de cadascú de nosaltres, no ens pertany perquè pertany a un ens superior, estan molt bé per a l’esfera reservada de qui les vulgui professar. Però aquestes creences en cap cas haurien de travessar la porta de la privacitat aliena per tractar de tòrcer i, després, qüestionar ad nauseam una determinació adoptada de forma conscientment lliure que, a més a més, ha estat contrastada per una multiplicitat de professionals que han adverat la voluntat inequívoca de l’afectada i la seva maduresa i sanitat mental per decidir. 

Parlem també i destacadament de la dignitat. Un dret essencial —de fet, és un dret i, ensems, és el fonament de tots els altres drets fonamentals, en tant que dona sentit a l’existència humana— que ha estat recollit per la pràctica totalitat dels textos legals d’àmbit universal i domèstic que pretenen establir el catàleg dels drets que han de ser respectats en qualsevol lloc i circumstància perquè fan part del patrimoni de l’ésser humà en tant que ésser humà. És a dir, la dignitat és una qualitat consubstancial a l’existència humana. En qualsevol cas, que la dignitat no sigui gens fàcil de definir no vol dir que no tingui una vigència real i constatable. Tampoc no són fàcils de definir l’amor i les altres passions i ningú no gosaria pas defensar-ne la inexistència. Doncs bé, la dignitat humana és allò que ens fa persones com a atribut essencial, i és allò que, quan es perd, degrada la condició humana i regira el sentiment natural de justícia. 

Tot plegat, paradigmàtic en el cas de Noèlia. En efecte, estem en presència de la llibertat de decidir sobre la pròpia vida quan la vida que duia no consonava gens amb els cànons que considerava que s’havia d’exigir. De la mateixa manera, també es fan presents els dolors físics i morals insuportables i, alhora, l’absència del mínim bri d’esperança que li permetés albirar un alliberament de l’esclavatge que la sotmetia. Qui podria, raonablement, interpel·lar-la? On són els pretesos fonaments dels que ploren per les parets el traspàs de Noèlia quan es tracta d’una decisió personal adoptada en llibertat? Quina era l’alternativa? L’alternativa era clarament condemnar-la sine die a una existència presidida per l’aflicció, la pena i el dolor que l’afectada havia dit reiteradament que no volia patir per més temps. Vet-ho aquí. 

Encara, emperò, una darrera reflexió addicional gens menor. Noèlia, per preservar la seva condició humana fins al final, necessitava l’auxili de la societat organitzada, és a dir, de l’Estat, que li ho ha prestat a través d’un procediment reglat farcit de garanties que procura a qui ho demana i reuneix les condicions exigides una mort digna, és a dir, una "bona mort". De manera que res no s’ha improvisat i res no s’ha decidit sense uns avals legals prou significats i curosos. 

Ens dol, Noèlia, constatar que has partit massa jove i que no has tingut a penes l’oportunitat de gaudir d’alegries per aquestes contrades. Ens dol també comprovar que, fins al final dels teus dies i més enllà, la teva intimitat ha estat reiteradament violentada a mans de les consciències severes que semblaven orientar-se només a procurar-te la persistència en el patiment. Ens conforta, ben al contrari, saber que la teva voluntat finalment ha estat satisfeta i que has iniciat un viatge amb les maletes buides d’amargura, de desconsol, de pesar... Potser —potser— en una altra dimensió trobaràs allò que aquí, a la Terra, se t’ha furtat. T’ho mereixes. Bon viatge, Noèlia!