El debat sobre el futur del català sovint es perd en eufemismes. Es parla de retrocés social, de canvis demogràfics o de transformacions culturals. Però la qüestió central és molt més directa: el català no pot assolir una normalitat plena perquè l’article 3 de la Constitució espanyola estableix una jerarquia lingüística que el situa en una posició de subordinació permanent.

La Constitució imposa el deure de conèixer el castellà a tots els ciutadans de l’Estat, mentre que el coneixement del català queda limitat territorialment i sotmès a interpretacions judicials restrictives. Aquesta asimetria no és simbòlica: condiciona tota la política lingüística i impedeix que el català pugui esdevenir una llengua necessària en el seu propi país.

Cap llengua pot consolidar-se socialment si el seu ús és opcional. Quan una llengua no és jurídicament imprescindible, queda exposada a la substitució progressiva per la llengua que sí que ho és. No és un fenomen cultural ni espontani: és el resultat d’un marc legal que estableix quina llengua és obligatòria i quina és prescindible.

Durant anys s’ha insistit que la normalització depèn de la voluntat dels parlants. És una veritat parcial. El mantra estúpid de “cal fer el català simpàtic” s’ha de desterrar. La seducció o la voluntat individual no pot substituir un marc jurídic que estableixi condicions d’igualtat real. Quan una llengua no és necessària per viure plenament en una societat, el seu ús tendeix a reduir-se als espais simbòlics o identitaris.

Si el català ha de ser una llengua de cohesió social i no només de resistència cultural, necessita un marc legal que el situï en condicions d’igualtat amb el castellà. Mentre l’article 3 mantingui l’actual jerarquia lingüística, qualsevol política pública serà parcial i reversible.

La conclusió és incòmoda, però clara: sense sobirania lingüística, no hi pot haver normalització lingüística. El català no retrocedeix perquè sigui feble, sinó perquè el marc constitucional espanyol el manté en una posició estructural de feblesa.

El futur del català no depèn de campanyes de sensibilització ni de l’heroisme quotidià dels parlants. Depèn de si pot deixar de ser una llengua opcional. I això, avui, la Constitució espanyola no ho permet.