Crea monstres...

Mai els he preguntat als meus pares què esperaven de mi. Tampoc recordo que ells em demanessin res, ni que projectessin en mi els seus desitjos o frustracions. No en parlàvem sovint. Ni a la taula ni amb els seus amics. No feien escarafalls de si la nena fa això o vol fer allò altre. De fet, ni jo mateixa sabia què volia. No vaig decidir la carrera fins uns mesos abans de començar-la. Jo, amb tots els dubtes, i ells, feliços amb l’opció que vaig agafar, la que fos. Una professió que no em venia en cap cas de família. Un ofici que sabia que m’allunyaria d’ells i amb unes condicions laborals que ja en aquell moment tots érem conscients que no serien fàcils. I malgrat tot, mai cap advertència, i pocs consells. Només “prova i endavant”.

I aquí estem. Sense motxilles emocionals pel que fa a la feina. Ni ho vaig fer per ells ni ho vaig deixar de fer. I em sento profundament afortunada. I alhora, responsable de les meves decisions. No em vaig equivocar, però si ho hagués fet, també hauria estat cosa meva. És el que se’n diu decidir sobre la teva vida, el procés de madurar i de caure i aixecar-se sense anar agafat de la mà. Ells hi són, perquè quan l’hòstia sigui grossa, tingui un lloc on em curin les ferides. Soc d’una generació on molts es veien abocats a continuar el negoci familiar a contracor. Altres, instruïts a casa, feien la mateixa carrera que els seus pares. Quina gran família de metges, són tots advocats. I alguns, que optaven per oficis discordants perquè els deien “sobretot, no et dediquis al mateix que jo”.

Dic d’una generació passada. Com si això ja no passés. Quan resulta que passa més que mai. En excés, on tothom pretén que els seus fills tinguin carreres i màsters, que siguin els millors. La competició, “has de ser millor que el teu amic”. En definitiva, “has de ser millor que jo”. Raonaments que m’esgarrifen. “Ja sé què seran els meus fills quan siguin grans”. “Més val que facis una carrera que et solucioni la vida". “Mira si et pots col·locar”. A la feina, en l’esport. I en tot. “El meu fill és i serà el millor”. I si no, “ja li donaré tot perquè ho sigui”. L’ajuda s’ha convertit en l’extrema protecció i les hòsties sempre van acompanyades de cotó fluix. Les dels fills, però sobretot, les dels pares.

Fanàtica com soc del true crime, l’entrevista a Rodolfo Sancho, explicant el cas del seu fill, condemnat per esquarterar un altre home a Tailàndia, em va deixar en xoc. Deia que si no ets pare no ho pots entendre. Amb allò que els pares fan qualsevol cosa pels seus fills. I, per tant, que series capaç de justificar un dels assassinats més bèsties dels últims temps només perquè l’autor és sang de la teva sang. També he vist Monstruos, la sèrie que explica com els germans Menéndez van assassinar els seus pares sense cap motiu aparent. Dos casos, tres exemples, de joves a qui segurament no els ha faltat mai de res. A qui els seus pares els hi han donat tot. Potser massa. Potser aquí aquella frase tan certa de De desagraïts el món n'és ple. Ens poden sortir monstres o simplement consentits. I potser la gran pregunta és: “I jo què he fet malament?”. I també que no soc mare, o que puc dir la meva encara que no ho sigui.