No fa pas gaire, l’olor del moniato –acabat de fer al forn– era el millor dels al·licients per ventilar-se el sopar ben de pressa. I el passeig de dissabte acabava sent l’excusa perfecta per veure aquelles noietes intrigants que vestien de negre i que portaven mocador, unes jovenetes que no ho eren tant i que torraven castanyes i t’oferien paperines on podies llegir, amb certa perícia, les notícies del dia anterior. No fa pas tant del codonyat que es convertia en exemple de la més pesada de les reiteracions de cada tardor. Cada dia, cada àpat, cada berenar, amb formatge, amb pa o bé sol.

No fa pas gaire que celebràvem l’apogeu de la tardor –fullaraca seca inclosa– amb una exaltació de tot allò que el temps convertia en paisatge. I tot venia rodat: canvi d’hora, fred als ossos, abric nou, bufanda a punt d’estrena i poca broma, que la Castanyada fotia molta por i l’endemà calia anar al cementiri a veure els “nostres” morts. Collons de festes, pensaves, mentre maleïes els morts i els qui els vetllaven.

No fa pas gaire, no sabíem que fer tot allò era part d’un cor que ens explicava. Part d’una raó que ens feia ser, que subratllava i que es reafirmava des de la saviesa de les coses més elementals. De tant elementals que eren, ni ho sabíem. Però ens encantava celebrar ritus, solsticis, l’adveniment de les estacions, sants, apòcrifs, patrons, reis pagans i fer totes les menges possibles en cada ocasió que es pogués menjar. Perquè, ho deia Josep Pla, el menjar és el paisatge posat al plat. I tenia raó, el molt golafre.

Cada cosa que fèiem no fa pas gaire explicava un temps, un fred, una calor, una felicitat i un poble. Però tot això és a punt de ser arqueologia sentimental, antropologia funerària d’un col·lectiu. De castanyeres de dol hem passat a les bruixes “estil comiat de solter”, de paella de forats a l’escombra de Harry Potter, de moniatos llaminers al plàstic de les llaminadures sintètiques, de la magrana amb sucre al “tunning” de carbasses. Del codony al cony de disfresses.

No queda altre remei que preguntar-se què mereixem ser si, sense pràcticament haver-nos-en adonat, hem claudicat a l’allau d’un marxandatge que enganxa amb ben poca cosa. Dit d’altra manera: què guanyem fent el nòrdic? Què guanyem vestint-nos amb les carbasses d’algú altre? Ens agrada més el crit o el confit? Tots aquests disbarats en sèrie ens fan més espantosament feliços? Qui sap. Val la pena preguntar-s’ho per saber de quin truc –o tracte– haurem de morir.