L’escenari de la negociació entre ERC i el socialisme per arribar a algun acord que permeti que arrenqui definitivament la legislatura és altament incert. El marge que tenen uns i altres és molt prim, molt estret. En el cas del PSC, perquè una part del que està en discussió (finançament, llengua catalana...) depèn més del PSOE que del PSC. Són competències estatals que només pot negociar el govern central. I, lògicament, el PSOE està molt més condicionat per l’opinió pública i publicada de Madrid que de la de Catalunya. La temptació d’embolcallar uns acords ordinaris com si fossin extraordinaris és inevitable.
Al seu torn, Esquerra no pot arribar a cap acord si el contingut no és extraordinari. Extraordinari pel contingut i per les garanties de compliment, en tres àmbits, com a mínim: el de la sortida democràtica al conflicte polític, el de la sobirania fiscal i el de la llengua. No es tracta de demandes arbitràriament exigents. Són demandes de contingut profundament democràtic. En el rerefons hi ha el fet que sense un salt qualitatiu històric de l’autogovern serà impossible donar respostes als reptes que la societat catalana té plantejats. La complexitat de la societat catalana d’avui és molt superior a la de fa 20 o 30 anys. I les eines per fer-hi front són les mateixes o pitjors. El que està en qüestió no és només l’orientació de les polítiques. El que està en qüestió són les bases competencials econòmiques i culturals requerides per a desplegar-les.
Tenint en compte que Esquerra manté palanques de poder molt efectives en la política catalana, en la local i en l’espanyola no tindria massa sentit apostar per una repetició electoral. Allò que aconsellaria una anàlisi serena de la situació seria aprofitar aquestes palanques de poder per falcar bons acords en els tres escenaris i donar-se temps per actualitzar l’estratègia, i renovar i enfortir el partit. Ara bé, encara tindria menys sentit que Esquerra se sentís tenallada per la por a la repetició electoral si el socialisme espanyol i català no sabessin entendre la situació o no demostressin el coratge polític d’afrontar-la.
Un mal acord seria letal per Esquerra, però també pel país. Ara bé, Esquerra també té una dificultat de caràcter intern. Els resultats dolents del darrer cicle electoral obliguen a fer una reflexió per ajustar i actualitzar les orientacions polítiques i el relat que les acompanya. De manera que, ha de gestionar de forma simultània les negociacions per la investidura i el debat intern de projecte i lideratge. Una repetició electoral encara podria afegir més complexitat. Ben cert, però si finalment es produeix, aquesta circumstància haurà de ser aprofitada per accelerar una part del debat intern en termes d’actualització d’estratègia i missatges.
En faig dos apunts, en aquest sentit. Pel que fa a l’estratègia, caldria subratllar les noves prioritats en aquesta nova fase del procés d’autodeterminació: acord de claredat, construcció nacional, llengua i antifeixisme. I pel que fa al relat, deixar de parlar d’unitat independentista (com fa Junts) o unitat d’esquerres (com fa el PSC), per parlar de transversalitat independentista o d’esquerres. I de la necessària complementarietat de les dues transversalitats. Esquerra és l’única formació política que pot fer de ròtula d’aquestes dues transversalitats que el progrés col·lectiu necessita. Per això mateix, la cruïlla d’Esquerra és la cruïlla del país.