El 14 d’abril d’enguany, set veterans i veteranes de l’acció cultural (Teresa Cabré, Carles Duarte, Jordi Font, Isona Passola, Joan Subirats, Marina Subirats i Joan Manuel Tresserras) fèiem arribar una declaració que propugnava uns Acords Nacionals per la Cultura als líders dels diversos partits democràtics amb representació parlamentària. Uns acords que, a partir d’una elaboració tècnica solvent, haurien de tenir una primera plasmació parlamentària i una segona plasmació entre les administracions, donant lloc a la cooperació entre aquestes, al servei de la cultura i de l’interès general. Ens vam adreçar als líders dels partits perquè no volíem quedar atrapats per cap biaix parlamentari circumstancial, per cap litigi episòdic entre administracions, per cap inèrcia contingent.
Volíem apel·lar a la visió estratègica dels partits, a la seva mirada llarga, a aquella perspectiva en què pot albirar-se l’interès del comú i els espais on es fan inexcusables els acords, el pacte. El nostre afany només reeixiria si aconseguíem que els principals partits catalans s’avinguessin a assumir el tractament diferenciat de la cultura respecte de les polítiques del moment; a aplicar l’”excepció cultural” (per emprar l’expressió encunyada en defensa de la diversitat cultural dins del context global).
Per això, ens vam adreçar als líders dels partits, perquè vam pensar que eren els més capaços d’aixecar la mirada i de pensar en termes de país i d’interès general; i també de comprendre la distància higiènica que es fa preceptiu guardar entre la cultura i el foc creuat partidari. Cal dir que, amb els matisos propis de cadascú, vam trobar una bona disposició general, almenys a endegar un laboratori d’expertesa que recapitulés i sintetitzés les propostes tècniques que haurien de ser objecte de pacte i d’ulterior cooperació entre les diverses administracions. Bon senyal. Seguim.
Els poders sempre han tractat de servir-se de la cultura, de manipular-la, de fer-ne instrument legitimador de les seves accions o motlle uniformador de la societat o mer ornament de prestigi per al cerimonial. Tot ve de la vella simbiosi entre el guerrer i el bruixot, el guerrer que monopolitza la força i exerceix l’arbitrarietat i el bruixot que ho beneeix i ho sacralitza en nom de la transcendència. Per això, els valors democràtics han tendit a desfer aquesta conjunció malèfica i a defensar la cultura respecte dels poders, a donar-li un estatut propi, a situar-la a una distància prudencial de la contingència política, de les servituds tàctiques de govern i oposició en cada moment. Només així la cultura pot desplegar les seves ales i aixecar el vol.
És el que John Maynard Keynes en va dir l’arm’s length o “la distància d’un braç” i que, en el món anglosaxó, va donar lloc als Arts Councils com a govern de les arts, al marge dels governs i de les lògiques partidàries. Mentrestant, on predominava la responsabilitat governamental sobre la cultura, aquest mateix principi modulava les polítiques, les obria a la participació i combatia les interferències abusives. En el nostre cas, sobre la base d’un model basat en la responsabilitat governamental, l’esmentat Acord Nacional per la Cultura hauria de fer el fet, referint els objectius estratègics de les polítiques culturals a una elaboració tècnicament rigorosa i al consegüent acord d’ample abast, aconseguint -deia la declaració- que “les polítiques culturals s’allunyin definitivament de ser eines de ningú per esdevenir eines al servei del comú”.
En aquesta direcció Catalunya ja disposa del Consell Nacional de les Arts i de la Cultura (CoNCA), encarregat de fer el seguiment de les polítiques governamentals, tant nacionals com locals, i de vetllar per l’autonomia de la cultura, d’avaluar les actuacions, de fer prospecció estratègica; un organisme format a partir d’un ample consens parlamentari, de manera que no actua per majoria, sinó que s’obliga a actuar per consens i, doncs, amb un grau important d’encert i d’autoritat. Un organisme, per cert, que avui es troba pendent de renovació, des de fa un any, a l’espera d’un acord entre els principals partits. Un acord que no hauria de veure’s impedit per cap inèrcia circumstancial, sinó que també hauria de renovar-se posant-hi “la distància d’un braç”, amb una mirada llarga, estratègica, d’interès nacional. Renovació del CoNCA i Acord Nacional per la Cultura, vet aquí dues expectatives immediates que ens han de donar, aviat, la mesura de la nostra ambició col·lectiva envers la cultura, la mesura de la nostra capacitat per preservar la cultura catalana respecte de la contingència partidària, de manera que pugui agafar la volada que li cal per respondre als greus reptes que el present i el futur li presenten.