En l’era de la postveritat, ara que no cal que les coses siguin certes sinó que ho semblin o s’afirmin amb prou vehemència, el cunyadisme ha trobat l’hàbitat ideal per propagar-se. Si hi ha algú que encara no està familiaritzat amb aquest ús del concepte “cunyat”, només ha de saber que ens trobem davant la pitjor accepció del terme. Hi ha cunyats fabulosos, per descomptat, i sempre n’hi haurà, confiem-hi. Però els que s’estan convertint en una pandèmia són aquells cunyats que ens envaixen per terra, mar i Twitter amb les seves bromes tronades, opinions de plantilla i sentències monolítiques. I ni tan sols són de la família.

El cunyat postís s’alimenta a mossegades de titulars i fent glops d’arguments que li donin la raó. Té la necessitat irrefrenable de pontificar sobre qualsevol qüestió rellevant, sempre segons el seu criteri arbitrari i tendenciós. Això, combinat amb l’habitual excés d’autoconsciència i egolatria, configura un caràcter aclaparador i difícil de pair per a la resta de mortals. Amb tota probabilitat, els primers representants del cunyadisme van sorgir al voltant del futbol. L’aficionat condescendent que, entre flaires de ratafia, decreta defuncions esportives a tort i a dret és un precedent clar dels cunyats que avui en dia ja s’escampen per tots els àmbits.

És impossible preveure per on ens assaltarà un cunyat. Tant pot aparèixer en l’espai públic o com en el privat, des de l’altaveu d’un mitjà de comunicació o rere el taulell en una gestió administrativa. Potser el trobarem al recull de piulades d’un diari o sorgint entre els clients de la fruiteria. Dirà la seva amb una confiança que ningú li ha atorgat i es quedarà tan ample. Tant li fa què pensin els altres; amb les seves obvietats farcides de llocs comuns, sentirà la satisfacció de qui ha salvat el món un cop més. I això només és el principi. A poc a poc, els agents del cunyadisme van ocupant llocs de poder per abocar-nos a un futur plagat de tòpics i sentències de pa sucat amb oli.

Quan els cunyats dominin la Terra, caminarem definitivament cap a l’extinció. Amb el seu criteri voluble i precipitat, les accions efectistes i la seva solidaritat impostada, no hi ha cap esperança per a la humanitat. Intentar parar-los els peus és una causa perduda. Primera llei del cunyadisme: l’única que cosa que pot neutralitzar un cunyat és un altre cunyat. Només podem fugir-ne fins que no quedi enlloc on amagar-se. A hores d’ara, ja no s’hi valen les lamentacions per la imminent tirania dels cunyats. Posar-se dramàtic és el primer pas per tornar-se un d’ells.