Darrerament, cada cop que hi ha un atemptat terrorista, em ve al cap una de les entrades del llibre Meditacions des de Catalunya, de Miquel de Palol. Diu: "Domina el fatalisme col·lectiu, una mena de resignació tediosa que ho empudega tot amb la idea que no hi ha res a fer, un jansenisme polític que ha de ser superat pel qui des de la responsabilitat que li pertoqui en els afers de la cosa pública aspiri a canviar res. És el pensament dels vençuts en un món d'imbècils governat per lladres, el no-pensament que no arriba ni a excusa, ni a resignació".  

S'ha sabut que almenys dues persones van alertar sobre la transformació d'un dels terroristes de Londres abans que actués. Un examic s'havia adonat que l'home s'havia radicalitzat des que mirava vídeos d'un predicador islàmic nord-americà. Una veïna s'havia esgarrifat en veure que el terrorista havia decidit d'una manera molt irrespectuosa obligar als seus fills a convertir-se a l'Islam. Aquestes dues persones es van posar en contacte amb la unitat antiterrorista, però ningú no va fer res. M'imagino la impotència que deuen sentir ara, com se'ls deu glaçar a la boca aquell ja-us-ho-deia-jo. Ells també són víctimes. No se'ls ha escoltat. 

Per què? Fa de molt mal dir. En un estat de dret, la llibertat d'expressió és fonamental. Es pot prohibir que algú s'enganxi al discurs d'un fanàtic que li promet arreglar el món? Es pot impedir que algú enviï els nens a la mesquita o... a missa? No, però és evident que la passivitat, la lassitud, la mandra, la por a la incorrecció política, el pensament feble, "la resignació tediosa", que diu el Palol, ens tornen uns xaiets indefensos davant dels qui tenen la força del fanatisme. 

Els qui ho viuen des del terreny, els qui han tocat carrer i trinxera, diuen que el problema s'ha d'atacar d'abans. El jove enganxat a l'iman fanàtic ja no ha d'entrar en aquest canal i per evitar-ho se li han de donar altres camins, alternatives de vida en un estat del benestar real.

Res no és fàcil en aquest terreny, però és evident que l'accés a una educació amb uns valors és una bona vacuna en contra de la propagació dels fanàtics. Cada cop que es tanca un espai de pensament, que es treu la subvenció a un grup de música de barri, que es clausura una aula de trobada, que se serveix porqueria mediàtica enlloc de reflexió fonamentada, s'està fent mal a la cohesió social, que és la mare dels ous. Els qui ho han viscut en ciutats tan violentes com Juárez ho pregonen als quatre bens. A Mèxic han fet molt de camí per aplacar les feres amb petits gestos, com festivals literaris en ciutats remotes o creacions d'orquestres en barris depauperats o classes d'expressió artística per a presos. És per això que poden dir -sense cap lliri a la mà- que la cultura no és un bé auxiliar, del qual es pot prescindir en temps de crisi, sinó que és tan necessària com garantir l'habitatge, posem per cas.

Aquesta és l'única arma realment efectiva i afectiva que tenim en contra dels radicals. Si se'ns dóna la capacitat de raonar i enraonar, quan a Internet se'ns aparegui un barbut encès d'odi demanant-nos que ens suïcidem a canvi de verges celestials, farem el que hem de fer: mofar-nos-en amb ganes i engegar-lo a pastar fang.