Com ho viviu això de fer la independència? Jo molt tranquil, la veritat. Estem a la fase final i m'ho estic mirant tot des del sofà i des de Twitter. No sé si per circumstàncies personals o per desídia, però crec que aquests últims quatre anys, els del procés, són dels més plàcids que he viscut com a indepe. Sí, he anat a les Diades i he participat al 9-N, però no he tingut la sensació de traspassar cap ratlla. Vaig estar bastant més neguitós per les consultes del 2009. Aleshores, les amenaces de l’Estat –i de la ultradreta- també hi eren i les complicitats polítiques, en l’època del pacte fiscal, eren molt menors. O t’ho feies tu o no t’ho feia ningú. Al 9-N venia tot donat, ja ho sabem, i ser actor o ser espectador no és el mateix.
Jo sóc poc valent. Quan em tocava fer la mili no em vaig declarar insubmís. Vaig anar a l'Ajuntament i a Defensa a fer el que em van dir que havia de fer. Ja hi havia data per a la supressió del servei militar i em vaig apuntar com a objector però, de pròrroga en pròrroga per estudis, vaig esquivar qualsevol desobediència. Els actors del canvi eren altres, els insubmisos; els de les pròrrogues d’estudis érem espectadors. Amb el temps, tret d’alguna manifestació no autoritzada, l'última vegada que vaig desobeir (políticament) va ser en un peatge ja deu fer quatre anys. Era una fotesa, però érem actors, no ens coordinava ningú. Fa dos anys, quan els Mossos ens van dir que havíem de retirar l'urna del “multireferèndum”, primer la vam mantindre unes hores, però al segon avís vam plegar. També érem actors, però érem pocs i amb tot en contra.
Ara representa que som molts i que tots som actors. Fa quatre anys que ens repetim que la gent del carrer som els protagonistes, però en tot aquest temps jo només he votat i m’he manifestat, per dir-ho ràpid. N’hi ha que han fet molt més, i tant, però crec que la majoria ens hem limitat a contemplar i a esperar que passi alguna cosa. En el nostre dia a dia no hi ha tensió. I als ajuntaments, la base institucional, tampoc. Sembla que ningú no els reserva cap paper en tot això i no ho entenc; per què desaprofitar-ho?
Potser ja és hora d’activar tota aquesta xarxa municipal. Hi ha qui diu que no toca, però jo m’imagino 500 alcaldes estripant requeriments, acusats de sedició i deixant plantada l’Audiència Nacional i m’envalenteix més que qualsevol sessió parlamentària. Tenim centenars de regidors entretinguts amb mocions i intentant esquivar imposicions amb giragonses que no surtin de la ratlla, com qui es feia objector als anys 90. Té sentit, ara, en ple xoc de trens? No hem d’anar una mica més enllà, ja? Per això, quan hi ha alcaldes i regidors que assumeixen riscos i tiren pel dret, que pitgen l’accelerador, que ens fan perdre pors i ens tornen a fer sentir actors, jo només els puc estar agraït. Això de fer d’afició ja començava a cansar.
Jo sóc poc valent. Quan em tocava fer la mili no em vaig declarar insubmís. Vaig anar a l'Ajuntament i a Defensa a fer el que em van dir que havia de fer. Ja hi havia data per a la supressió del servei militar i em vaig apuntar com a objector però, de pròrroga en pròrroga per estudis, vaig esquivar qualsevol desobediència. Els actors del canvi eren altres, els insubmisos; els de les pròrrogues d’estudis érem espectadors. Amb el temps, tret d’alguna manifestació no autoritzada, l'última vegada que vaig desobeir (políticament) va ser en un peatge ja deu fer quatre anys. Era una fotesa, però érem actors, no ens coordinava ningú. Fa dos anys, quan els Mossos ens van dir que havíem de retirar l'urna del “multireferèndum”, primer la vam mantindre unes hores, però al segon avís vam plegar. També érem actors, però érem pocs i amb tot en contra.
Ara representa que som molts i que tots som actors. Fa quatre anys que ens repetim que la gent del carrer som els protagonistes, però en tot aquest temps jo només he votat i m’he manifestat, per dir-ho ràpid. N’hi ha que han fet molt més, i tant, però crec que la majoria ens hem limitat a contemplar i a esperar que passi alguna cosa. En el nostre dia a dia no hi ha tensió. I als ajuntaments, la base institucional, tampoc. Sembla que ningú no els reserva cap paper en tot això i no ho entenc; per què desaprofitar-ho?
Potser ja és hora d’activar tota aquesta xarxa municipal. Hi ha qui diu que no toca, però jo m’imagino 500 alcaldes estripant requeriments, acusats de sedició i deixant plantada l’Audiència Nacional i m’envalenteix més que qualsevol sessió parlamentària. Tenim centenars de regidors entretinguts amb mocions i intentant esquivar imposicions amb giragonses que no surtin de la ratlla, com qui es feia objector als anys 90. Té sentit, ara, en ple xoc de trens? No hem d’anar una mica més enllà, ja? Per això, quan hi ha alcaldes i regidors que assumeixen riscos i tiren pel dret, que pitgen l’accelerador, que ens fan perdre pors i ens tornen a fer sentir actors, jo només els puc estar agraït. Això de fer d’afició ja començava a cansar.