L’any 1985, el cèlebre humorista francès Michel Colucci, més conegut com a Coluche, creava a París l’associació Les Restaurants du Cœur (Els Restaurants del Cor), més coneguda com Les Restos du Cœur. La idea de Coluche era promoure una entitat que durant uns mesos donés menjar a unes tres mil persones cada dia. Al llarg del 2022, vora quaranta anys després, els Restos du Cœur van distribuir més de 140 milions de menjars. No cal dir que l’associació s’ha guanyat el cor de la majoria de francesos, que se la senten molt seva.
Fa dues setmanes, el 3 de setembre passat, durant una entrevista a la televisió francesa (TF1), l’actual president dels Restos du Cœur, Patrice Douret, anunciava amb l’ai al cor que la situació econòmica de l’associació era insostenible. I no només perquè la inflació hagi fet pujar el preu dels aliments fins a límits insospitats, sinó –i més important– perquè cada dia hi ha més francesos que no tenen per menjar. Patrice Douret va quantificar molt clarament el problema: 35 milions d’euros. Si no s’aconseguia aquesta quantitat en les properes setmanes, haurien de tancar la barraca, amb tot el dolor dels cors.
L’endemà d’aquesta crida, Bernard Arnault, propietari del grup LVMH (Louis Vuitton and Moët Hennessy) anuncia una donació de 10 milions d’euros. S’hi afegeixen altres empreses, com Crédit Mutuel o Total, a més del propi Estat francès. Resultat de comptes: en dos dies s’aconsegueixen els 35 milions que es necessitaven. La història podia haver acabat aquí, amb tothom donant les gràcies i felicitant-se per la solidarité i la fraternité proverbial del país dels drets de l’home. Però no. Des de posicions d’esquerra, i en particular des del partit La França Insubmissa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, comencen a arribar tota mena de crítiques a la donació de la família Arnault.
N'hi ha que consideren que 10 milions d’euros és poc i fan alguns càlculs. Louis Boyard, diputat de LFI, escriu en una piulada que "10 milions representen el 0,0047% de la fortuna de la família Arnault", mentre que Thomas Portes, també diputat de LFI, diu a la televisió que 10 milions per als Arnault equivalen a 30 cèntims per algú que cobri el salari mínim. N’hi ha d’altres, com Clementine Autant, que recorden que des de LFI "no demanen caritat, sinó compartir les riqueses". En la mateixa línia es manifesta Manon Aubry: "Gràcies per l’almoina (reemborsada al 66% pels contribuents)".
Aquesta polèmica, que encara cueja a França, recorda molt la que van protagonitzar els dirigents de Podem el 2019 arran de la donació de 300 milions d’euros per part d’Amancio Ortega a la sanitat pública espanyola. En aquell cas, Isabel Serra, candidata de Podem a la Comunitat de Madrid, va escriure a Twitter que "la sanitat és un dret que s'ha de garantir cada dia. Que no pot dependre de la caritat, de l'humor o la bondat amb què s'aixequin els multimilionaris". I Pablo Iglesias va arribar a dir que "una democràcia digna no accepta almoines de multimilionaris". Aquests posicionaments poden semblar massa durs, però en el fons són molt coherents amb una ideologia que mai no ha amagat la seva voluntat de control: només l’Estat pot decidir d’on surten els diners i a quin cistell es posen. Això pressuposa, és clar, que l’Estat és just i sempre vetlla per l’interès general. El problema és que això no és sempre així. Si no, que ens preguntin als catalans.
En qualsevol cas, potser fiar-ho tot a la recaptació d’impostos no sembla ni el més idoni ni el més intel·ligent. Que no es tractava de treure’ls els calés als rics? Doncs poseu-los-ho fàcil i feu d’una vegada una bona llei de mecenatge. Si no us hi veieu amb cor, almenys deixeu en pau els filàntrops i les entitats que fan coses que, segons vosaltres, només hauria de fer l’Estat. No cal que els doneu les gràcies, però almenys deixeu-los en pau.
Per cert, fa uns mesos ens va deixar Antoni Vila Casas, gran mecenes de la cultura catalana. Descansi en pau. I gràcies. Moltes gràcies. De tot cor.
Fa dues setmanes, el 3 de setembre passat, durant una entrevista a la televisió francesa (TF1), l’actual president dels Restos du Cœur, Patrice Douret, anunciava amb l’ai al cor que la situació econòmica de l’associació era insostenible. I no només perquè la inflació hagi fet pujar el preu dels aliments fins a límits insospitats, sinó –i més important– perquè cada dia hi ha més francesos que no tenen per menjar. Patrice Douret va quantificar molt clarament el problema: 35 milions d’euros. Si no s’aconseguia aquesta quantitat en les properes setmanes, haurien de tancar la barraca, amb tot el dolor dels cors.
L’endemà d’aquesta crida, Bernard Arnault, propietari del grup LVMH (Louis Vuitton and Moët Hennessy) anuncia una donació de 10 milions d’euros. S’hi afegeixen altres empreses, com Crédit Mutuel o Total, a més del propi Estat francès. Resultat de comptes: en dos dies s’aconsegueixen els 35 milions que es necessitaven. La història podia haver acabat aquí, amb tothom donant les gràcies i felicitant-se per la solidarité i la fraternité proverbial del país dels drets de l’home. Però no. Des de posicions d’esquerra, i en particular des del partit La França Insubmissa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, comencen a arribar tota mena de crítiques a la donació de la família Arnault.
N'hi ha que consideren que 10 milions d’euros és poc i fan alguns càlculs. Louis Boyard, diputat de LFI, escriu en una piulada que "10 milions representen el 0,0047% de la fortuna de la família Arnault", mentre que Thomas Portes, també diputat de LFI, diu a la televisió que 10 milions per als Arnault equivalen a 30 cèntims per algú que cobri el salari mínim. N’hi ha d’altres, com Clementine Autant, que recorden que des de LFI "no demanen caritat, sinó compartir les riqueses". En la mateixa línia es manifesta Manon Aubry: "Gràcies per l’almoina (reemborsada al 66% pels contribuents)".
Aquesta polèmica, que encara cueja a França, recorda molt la que van protagonitzar els dirigents de Podem el 2019 arran de la donació de 300 milions d’euros per part d’Amancio Ortega a la sanitat pública espanyola. En aquell cas, Isabel Serra, candidata de Podem a la Comunitat de Madrid, va escriure a Twitter que "la sanitat és un dret que s'ha de garantir cada dia. Que no pot dependre de la caritat, de l'humor o la bondat amb què s'aixequin els multimilionaris". I Pablo Iglesias va arribar a dir que "una democràcia digna no accepta almoines de multimilionaris". Aquests posicionaments poden semblar massa durs, però en el fons són molt coherents amb una ideologia que mai no ha amagat la seva voluntat de control: només l’Estat pot decidir d’on surten els diners i a quin cistell es posen. Això pressuposa, és clar, que l’Estat és just i sempre vetlla per l’interès general. El problema és que això no és sempre així. Si no, que ens preguntin als catalans.
En qualsevol cas, potser fiar-ho tot a la recaptació d’impostos no sembla ni el més idoni ni el més intel·ligent. Que no es tractava de treure’ls els calés als rics? Doncs poseu-los-ho fàcil i feu d’una vegada una bona llei de mecenatge. Si no us hi veieu amb cor, almenys deixeu en pau els filàntrops i les entitats que fan coses que, segons vosaltres, només hauria de fer l’Estat. No cal que els doneu les gràcies, però almenys deixeu-los en pau.
Per cert, fa uns mesos ens va deixar Antoni Vila Casas, gran mecenes de la cultura catalana. Descansi en pau. I gràcies. Moltes gràcies. De tot cor.