L’encavalcament de crisis de caràcter global (com l’econòmica i financera del 2008 o la pandèmica del 2020), i l’increment de les desigualtats que n’ha derivat, ha incrementat la desconfiança en les institucions i en els procediments de representació i presa de decisions dels sistemes democràtics. Aquesta desconfiança és més aguda entre els sectors que han patit i pateixen més directament els efectes d’aquelles crisis.
Estats que es presenten com a models de democràcia es mostren incapaços d’abordar de manera efectiva els reptes del canvi de model energètic o els que plantegen els moviments migratoris. Administracions opaques, sovint esquitxades per la corrupció a gran escala, les males pràctiques manifestes o l’abús de poder, han afavorit la proliferació de discursos que pretenen desincentivar la participació política i facilitar l’emergència d’opcions desacomplexadament totalitàries.
L’agenda de problemes globals irresolts acumula fronts i posa en evidència la impotència de les polítiques que despleguen les autoproclamades “democràcies occidentals”. Fins i tot quan són gestionades per governs d’esquerres. Aquesta agenda de problemes remet substancialment a aquella contradicció fonamental –de l’imperialisme– tan enarborada durant els anys seixanta i primers setanta: la impossibilitat d’estendre el model d’estat del benestar i els seus nivells de vida als sectors populars de tot el planeta. Finalment, 50 anys després, ha estat la misèria de la perifèria la que s’ha estès i ha atrapat molts sectors treballadors dels països centrals.
La denúncia del subdesenvolupament estructural d’uns com a condició necessària del desenvolupament d’altres, o dels mecanismes de la dependència i l’intercanvi desigual, plantejaven de fet una realitat ben crua: els nivells de vida de les classes treballadores a una part d’occident no eren ja llavors, sobretot, el resultat del repartiment més just de la riquesa creada en els seus països; sinó del repartiment injust de la riquesa a partir de processos d’explotació i d’acumulació a escala mundial. En resum: els altres havien de ser més pobres perquè nosaltres poguéssim ser més rics.
Sobre aquestes bases implícites es van desplegar polítiques socialdemòcrates i es van guanyar majories electorals a molts països europeus. Fins que les terceres vies i el neoliberalisme econòmic van anar imposant la seva llei. De mica en mica l’esquerra socialdemòcrata anava deixant de ser-ho i perdent la connexió amb les seves bases socials tradicionals. I les esquerres “radicals” es parapetaven en la ideologia, les estètiques de la vida quotidiana, i la formulació de propostes de polítiques públiques avançades que no sempre aclarien qui i de quina manera n’hauria d’assumir el cost.
En la tercera dècada del segle XXI el poder econòmic exerceix ja un ferm control sobre els sistemes polítics i de comunicació (informació, entreteniment, connectivitat). En l’ecosistema de comunicació, l’apoteosi de la connectivitat digital i les xarxes socials ha suplantat les velles formes d’organització social i de circulació de la cultura. Relegant així el paper de factors com la classe social o la nació en els processos de construcció social de l’opinió pública i les identitats.
Determinades esquerres europees, de concepció i devoció més ideològica que política, han contribuït a l’erosió dels precaris models democràtics realment existents, al costat de tot l’espectre de les dretes. L’anquilosament de les estructures de partit; la banalització de la política conformant llistes electorals a partir d’un únic tema, d’una persona o d’una ocurrència; la pretensió de fixar fulls de ruta des de fora dels procediments democràtics de representació; la improvisació de formacions polítiques sense ideari i sense programa explícits... Aquestes han estat i són algunes de les manifestacions de tot plegat.
Hi ha ajudat la connivència necessària d’un periodisme precipitat que es nodreix de Twitter i de filtracions amigues; que no té escrúpols a seguir els dictats de les clavegueres del poder econòmic, polític, policial o judicial; que no comprova fonts; que es limita a traslladar les declaracions i contradeclaracions del teatre més tronat de la política; que fa de còmplice de la pirotècnia prestidigitadora de determinats lideratges; que converteix l’entreteniment en el seu paradigma informatiu... La degradació d’algunes pràctiques periodístiques les ha fet còmplices necessàries en la restricció de drets i llibertats i la degradació de la democràcia.
Mentre continua la regressió trumpista en la cultura política nord-americana, a Europa també vivim una profunda crisi de la cultura política democràtica. Amb les dretes imposant els llindars del que és acceptable; fins i tot allà on no governen, com és el cas de l’Estat espanyol. Les esquerres hem estat perdent la batalla cultural i intel·lectual des de fa molt de temps. Els humanismes, més o menys utòpics –o bonistes–, han estat desplaçats pel cinisme del joc descarnat de poder que no obeeix cap altra lògica que l’acumulació de poder. Abans de claudicar i assumir la “decadència” de la democràcia il·lustrada com a característica del nou ordre global infocràtic, potser caldria reaccionar. Des de la societat i des de les institucions. Però això no serà possible sense un sistema educatiu més crític i fort, sense una universitat pública més ben finançada, independent, rigorosa i socialment compromesa, i sense un periodisme de qualitat. Un periodisme que no s’enlluerni amb els jocs malabars i s’ocupi d’entendre les claus culturals dels canvis que vivim i de compartir-les.
Estats que es presenten com a models de democràcia es mostren incapaços d’abordar de manera efectiva els reptes del canvi de model energètic o els que plantegen els moviments migratoris. Administracions opaques, sovint esquitxades per la corrupció a gran escala, les males pràctiques manifestes o l’abús de poder, han afavorit la proliferació de discursos que pretenen desincentivar la participació política i facilitar l’emergència d’opcions desacomplexadament totalitàries.
L’agenda de problemes globals irresolts acumula fronts i posa en evidència la impotència de les polítiques que despleguen les autoproclamades “democràcies occidentals”. Fins i tot quan són gestionades per governs d’esquerres. Aquesta agenda de problemes remet substancialment a aquella contradicció fonamental –de l’imperialisme– tan enarborada durant els anys seixanta i primers setanta: la impossibilitat d’estendre el model d’estat del benestar i els seus nivells de vida als sectors populars de tot el planeta. Finalment, 50 anys després, ha estat la misèria de la perifèria la que s’ha estès i ha atrapat molts sectors treballadors dels països centrals.
La denúncia del subdesenvolupament estructural d’uns com a condició necessària del desenvolupament d’altres, o dels mecanismes de la dependència i l’intercanvi desigual, plantejaven de fet una realitat ben crua: els nivells de vida de les classes treballadores a una part d’occident no eren ja llavors, sobretot, el resultat del repartiment més just de la riquesa creada en els seus països; sinó del repartiment injust de la riquesa a partir de processos d’explotació i d’acumulació a escala mundial. En resum: els altres havien de ser més pobres perquè nosaltres poguéssim ser més rics.
Sobre aquestes bases implícites es van desplegar polítiques socialdemòcrates i es van guanyar majories electorals a molts països europeus. Fins que les terceres vies i el neoliberalisme econòmic van anar imposant la seva llei. De mica en mica l’esquerra socialdemòcrata anava deixant de ser-ho i perdent la connexió amb les seves bases socials tradicionals. I les esquerres “radicals” es parapetaven en la ideologia, les estètiques de la vida quotidiana, i la formulació de propostes de polítiques públiques avançades que no sempre aclarien qui i de quina manera n’hauria d’assumir el cost.
En la tercera dècada del segle XXI el poder econòmic exerceix ja un ferm control sobre els sistemes polítics i de comunicació (informació, entreteniment, connectivitat). En l’ecosistema de comunicació, l’apoteosi de la connectivitat digital i les xarxes socials ha suplantat les velles formes d’organització social i de circulació de la cultura. Relegant així el paper de factors com la classe social o la nació en els processos de construcció social de l’opinió pública i les identitats.
Determinades esquerres europees, de concepció i devoció més ideològica que política, han contribuït a l’erosió dels precaris models democràtics realment existents, al costat de tot l’espectre de les dretes. L’anquilosament de les estructures de partit; la banalització de la política conformant llistes electorals a partir d’un únic tema, d’una persona o d’una ocurrència; la pretensió de fixar fulls de ruta des de fora dels procediments democràtics de representació; la improvisació de formacions polítiques sense ideari i sense programa explícits... Aquestes han estat i són algunes de les manifestacions de tot plegat.
Hi ha ajudat la connivència necessària d’un periodisme precipitat que es nodreix de Twitter i de filtracions amigues; que no té escrúpols a seguir els dictats de les clavegueres del poder econòmic, polític, policial o judicial; que no comprova fonts; que es limita a traslladar les declaracions i contradeclaracions del teatre més tronat de la política; que fa de còmplice de la pirotècnia prestidigitadora de determinats lideratges; que converteix l’entreteniment en el seu paradigma informatiu... La degradació d’algunes pràctiques periodístiques les ha fet còmplices necessàries en la restricció de drets i llibertats i la degradació de la democràcia.
Mentre continua la regressió trumpista en la cultura política nord-americana, a Europa també vivim una profunda crisi de la cultura política democràtica. Amb les dretes imposant els llindars del que és acceptable; fins i tot allà on no governen, com és el cas de l’Estat espanyol. Les esquerres hem estat perdent la batalla cultural i intel·lectual des de fa molt de temps. Els humanismes, més o menys utòpics –o bonistes–, han estat desplaçats pel cinisme del joc descarnat de poder que no obeeix cap altra lògica que l’acumulació de poder. Abans de claudicar i assumir la “decadència” de la democràcia il·lustrada com a característica del nou ordre global infocràtic, potser caldria reaccionar. Des de la societat i des de les institucions. Però això no serà possible sense un sistema educatiu més crític i fort, sense una universitat pública més ben finançada, independent, rigorosa i socialment compromesa, i sense un periodisme de qualitat. Un periodisme que no s’enlluerni amb els jocs malabars i s’ocupi d’entendre les claus culturals dels canvis que vivim i de compartir-les.