ETA ja és història. Aquesta notícia, que fa només 10 anys ens hauria semblat que seria portada durant dies, ha passat sense pena ni glòria. Però és un fet que té una transcendència social i política més elevada del que aparenta.

Abans de continuar l'article, com ja he hagut de fer moltes vegades quan he parlat d'ETA, especialment en la tesi doctoral que vaig escriure sobre el tractament mediàtic del conflicte basc, cal fer una prèvia. Aquesta prèvia és mostrar el meu absolut rebuig de la violència, la denominada lluita armada, com a mitjà per aconseguir finalitats polítiques. Per mi només és defensable la via pacífica.

La fi d'ETA em porta a fer les següents reflexions que miraré d'ordenar en 5 apartats i m'estendré en l'últim:

1) ETA no era una banda de delinqüents. ETA representava una cultura política hereva d'un període de la història en què la lluita armada era una de les seves expressions. ETA neix amb el franquisme i, per tant, és filla d'un règim que usava la violència com una de les seves principals formes d'expressió.

2) ETA ha tingut durant molts anys un suport social, i no només a Euskadi, molt ampli. Podríem dir que fins i tot majoritari en els seus orígens. Aquest suport és precisament fruit del que comento en el punt 1. O sigui, de la cultura política violenta d'una societat que venia de dues guerres mundials i d'una de civil.

3) A Catalunya aquest suport era també important i es va mimetitzar amb altres organitzacions semblants. Però de seguida la majoria de la societat catalana es va decantar per les vies pacífiques i podem dir amb rotunditat que els catalans som majoritàriament partidaris de les solucions dialogades i democràtiques des de fa unes quantes dècades.

4) A Euskadi aquest suport a les vies no violentes ha tardat més temps a quallar. Tot i així, a hores d'ara també podem dir que des de fa 20 anys, des del 1998 aproximadament, que aquestes han estat cada any més majoritàries fins arribar a desaparèixer ETA.

5) Però, en canvi, l'Estat encara no ho ha acceptat la via democràtica i s'entossudeix en la violenta. Encara existeix el terrorisme d'Estat. D'acord, algú em dirà que l'Estat no posa bombes, ni mata gent. No ho fa, certament. Però no tot el terrorisme s'expressa de la mateixa manera. Hi ha moltes maneres de crear el terror i fer la guerra bruta contra els teus enemics interns. Podria posar molts exemples del País Basc però prefereixo fer-ho amb un més proper: la violència exercida l'1 d'octubre de 2017 i la repressió política, judicial i policial posteriors.

Els poders de l'Estat van a l'una a l'hora de crear un estat de terror en contra de tot allò que tingui a veure amb el dret a l'autodeterminació. Especialment el poder judicial, però també el legislatiu i l'executiu, amb el vistiplau del Cap d'Estat i el col·laboracionisme necessari de les forces de seguretat, empreses i mitjans de comunicació, busquen atemorir qualsevol dissidència política amb la repressió i l'amenaça. Es fa una lectura repressiva i abusiva de les lleis que s'expressa amb la impunitat de les detencions i empresonament de càrrecs electes i dirigents polítics.

El llenguatge, l'emparaulament de la realitat, que s'utilitza des d'aquests poders fàctics busca també el terror i es condensa en una expressió: "l'imperi de la llei". Amb l'excusa de la llei, i la de llei de lleis que és la Constitució, s'ataquen els drets humans bàsics a través sobretot d'interlocutòries judicials més pròpies d'un guió de ficció que deriven en les ja consolidades fake news.

Per això, ara a Espanya el terrorisme intern que falta per desarticular és el terrorisme d'Estat. O, si preferiu dir-ho d'una altra manera, cal acabar amb l'herència de la cultura feixista i repressiva majoritària. I aquesta desarticulació, o almenys el seu inici, sembla ser que vindrà des d'altres països amb una cultura democràtica més consolidada que l'espanyola. El rebuig per part de la justícia belga de l'extradició dels consellers exiliats a aquell país esperem que sigui l'inici del final del terrorisme d'Estat.