Divendres el consell de ministres va aprovar el decret llei a través del qual es reformava l'article 16 de la Llei de la Memòria Històrica (2007), una de les lleis estrelles de Zapatero que, amb l'arribada del PP al poder, es va pràcticament desactivar. La mesura preveu fer legal l'exhumació de Franco del seu mausoleu megalòman que va ordenar construir a la serra de Guadarrama (San Lorenzo de El Escorial) on va erigir un monestir i una basílica com a lloc de repòs dels caiguts en la "Croada", és a dir, les víctimes de la guerra del bàndol franquista.

La construcció va començar l'any 1941 i va inaugurar-se l'any 1959. Com és sabut, la mà d'obra van ser presos republicans en règim d'esclavatge, en condicions de vida precàries, mal alimentants i jornades laborables d'unes dotze hores. Però al Valle no hi ha hagut només les restes del bàndol franquista. De les més de trenta-tres mil persones que hi són enterrades, també n'hi ha del bàndol republicà. Algunes van ser recollides al camp de batalla, en camps de Terol, Gandesa o en altres punts de la Batalla de l'Ebre. Omplir-ne els ossaris, tanmateix, va ser un dels deliris de l'aparell franquista que van iniciar-se l'any 1949. Estan documentats 491 trasllats que es van coordinar amb els governadors civils de les províncies. Exhumacions massives, algunes de cementiris, que es van fer per conveniència i, sovint, sense coneixement dels seus familiars.

L'anunci d'exhumar les restes de Franco del mausoleu és una de les noves mesures que impulsa el govern de Pedro Sánchez que té un caràcter clarament simbòlic. La primera va produir-se quan va avenir-se a complir amb la Llei d'enjudiciament i traslladar a les presons catalanes els presos polítics catalans. La segona, amb l'auxili i amarratge al Port de València de l'Aquarius, a principis de juny, amb més de 600 refugiats a bord. La tercera arriba ara i té dues missions clares: d'una banda, atiar la dreta i la baralla permanent entre ells (Ciudadanos va avisar que votaria en contra al Congrés i el PP que la duria al TC) i, d'altra, l'operació cosmètica que permeti arribar a l'aniversari dels 40 anys de la Constitució sense flors tendres a la cripta del mausoleu.

Perquè això ha estat sobretot el Valle de los Caídos: un monument legal amb un teòric relat de conciliació, a la pràctica desmentit per l'aparença feixista, les referències franquistes i els nostàlgics del règim que han tingut la possibilitat durant 40 anys d'honorar les restes del dictador i de José Antonio Primo de Rivera, fundador de La Falange (afusellat a Alacant el 1936), que també hi és enterrat. Aquest darrer, tanmateix, no serà exhumat perquè el decret estableix que només hi poden ser els morts causats durant la Guerra Civil; el fet que Franco morís al llit, 37 anys més tard l'eximeix.

L'operació també és una manera de recuperar la Llei de la Memòria Històrica de l'any 2007 i marcar perfil propi. Cal recordar que a Espanya, encara avui, hi ha 1.170 carrers, places i avingudes que altifiquen José Antonio, Francisco Franco o altres militars colpistes com Mora, Queipo de Llano o Sangurjo. La llei del 2007 instava a canviar la nomenclatura però ho deixava en mans de les administracions locals i a la pràctica, en molts indrets, va resultar inoperativa.

Ara el tràmit al Congrés exigeix al Govern, a instàncies d'ERC o del PDCAT, que la modificació de la Llei serveixi també per anul·lar els judicis franquistes. Una mesura tardana i simbòlica perquè a Espanya el franquisme hi és enquistat amb moltes ramificacions i expressions diàries. Sense anar gaire lluny, fa uns dies va aparèixer el manifest "Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde soldat d'Espanya" signat per més de cent militars, entre ells cinc alts oficials a la reserva, com l'excap de l'Estat major de l'Exèrcit de Terra, Luis Alejandre Sintes. Per més investigacions internes que s'obrin, només és la punteta que 40 anys més tard la Transició a Espanya va ser un bany de color per substituir-la per una monarquia empeltada amb el dictador; una Justícia que en va heretar estructures com l'Audiència Nacional i la seva judicatura; unes empreses de caràcter clientelar que han fet perdurar l'atado y bien atado i un exèrcit que no va fer cap procés democratitzador.

Algun dia sabrem que Franco ja no és al seu mausoleu i potser serà a la Cripta que la família té al cementiri Mingorrubio a El Pardo (Madrid). Però 43 anys és tard, molt tard. I no és només d'allí que ha de sortir la mòmia del franquisme, també ho ha de fer dels carrers, de les bancades del Congrés i d'una part substancial de la dreta espanyola que no s'ha esmenat mai i que segueix exhibint orgullosa aquest tros de la història del feixisme a Europa, que només compta amb suport polític i institucional explícit a l'Estat espanyol.