Com que, qui no té feina, el gat pentina, tal i com assenyalava encertadament Aristòtil, mancat l'independentisme català d’una estratègia comuna, ben preparada i a punt per a ser aplicada a cada moment, ara sembla que el gran debat sigui diàleg sí, o diàleg no. Un dilema que deu desconcertar els observadors internacionals que tinguin algun interès en el tema català, perplexos davant el fet que un poble que aspira a convertir-se en estat, per procediments polítics, democràtics i pacífics, es qüestioni si ha de dialogar o no amb el govern de l'estat del qual vol separar-se.

En situacions similars de processos d'emancipació nacional, fins i tot estant en plena guerra els dos bàndols, el diàleg és l'element indispensable que precedeix sempre la negociació. No s'arriba mai, per sentit comú, a negociar les condicions de la separació amb un estat amb el qual abans no hi has estat dialogant. Vull dir que no es passa de l’estadi de confrontació, política o militar, a la negociació, directament, sense haver fet parada abans a l’estació del diàleg, sabent, però, que dialogar no és el mateix que negociar.

Un diàleg és una conversa entre dues o més persones. I conversar és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “entretenir-se parlant”. I negociar “discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord”. Abans d’arribar a negociar els termes de la secessió calen hores de diàleg, d’entretenir-se parlant. És el que van fer els vietnamites abans, durant i després de la derrota francesa a Dien Bien Phu i també els algerians amb França, alhora que anaven controlant més territori i guanyant més suport social.

Crec que és perfectament descriptible la confiança que molts catalans tenim en els resultats immediats d’un diàleg amb l’estat, en les circumstància actuals, la correlació de forces existent i la capacitat i estat d’ànim de l’inexistent direcció política independentista. Però, sincerament, perquè sabem tot això, seria un error banalitzar el diàleg o bé oposar-s’hi. No ens convé gens de fer-ho perquè queda políticament poc intel·ligent, democràticament desfavorable i estèticament impresentable. No hem de ser nosaltres qui, amb paraules, menystingui, ridiculitzi o rebutgi el diàleg, sinó els altres amb fets i inacció.

Cal dialogar, encara que sigui parlant del temps, no del que falta per a la independència, que ja serà passat festes, sinó de la situació climatològica. Nosaltres només podem aixecar-nos d’una mesa de diàleg quan quedi demostrat, del dret i del revés, la inutilitat de la taula de diàleg i quan així sigui percebut per la majoria de la societat. No parlo dels qui, potser, aquí i allà, fan servir el diàleg com un retardador o anestesiador per no adoptar mesures més decisives, sinó de tants compatriotes de bona fe que ara confien, a ulls clucs, en la taula de diàleg. D’aquí uns quants mesos -i no d’aquí uns quants anys-, si de la taula no n’ha sortit encara res de bo i no s’opta per altres vies d’acceleració del procés, continuar parlant de diàleg amb qui es nega a parlar de res quedarà del tot deslegitimat per part de la gent que, a poc a poc, haurà caigut del cavall i obert els ulls.

La simple existència d’una taula de diàleg entre el govern d’Espanya i el de Catalunya, per  parlar del conflicte polític existent, -l’únic que té el govern de l’Estat amb el d’una comunitat autònoma- ja és positiu.  I no podem passar per alt que la simple existència d’una taula de diàleg d’aquestes característiques, per descafeïnada que sigui, per poc o gens que s’avanci, ja és, en ella mateixa, un element contestat a Espanya, no sols entre el govern i l’Estat, l’oposició parlamentària, la premsa ultranacionalista i tutti quanti, sinó també a l’interior de mateix govern. La ministra de Defensa n’ha banalitzat l’existència amb una referència als Jocs Florals, i com que la ignorància és atrevida i el desconeixement de la història colossal, la ministra en qüestió hauria de saber que, durant 40 anys, els Jocs Florals de la llengua catalana van haver de celebrar-se a l’exili perquè aquí estaven prohibits.

Sí al diàleg, encara que potser pensem que amb Espanya no serveix de res, per imatge democràtica i responsabilitat polític, perquè la seva conversió en atzucac pot reviscolar moltes mentalitats colonitzades i perquè també fomenta una escletxa a ca l’adversari i així se n’augmenten les contradiccions. Si, a més, resulta que amb el diàleg s’acaba obrint una porta a la negociació, colossal, que diria Pla. Avui fos i demà festa. I aquest 11 de setembre, bon cop de colze, bon cop de falç, com diu mestre Vallverdú!