Hi ha moltes maneres d'acabar una carrera esportiva. Es pot fer de manera precipitada, a causa d'una lesió o de l'esgotament causat per anys d'entrenaments, viatges i pressió. Es pot fer guanyant, en el punt més alt, quan tothom -menys el protagonista- pensa que encara hi ha corda per estona. Es pot fer perquè la decadència s'acosta, les lesions s'acumulen i els resultats no arriben perquè el cos no dona més de si. I es pot fer a contracorrent, constatant que els dies de glòria han passat, però que encara hi ha espai per competir. És la via de Novak Djokovic, que aquest cap de setmana ha estat a només dos sets d'endur-se l'Open d'Austràlia. Hauria estat el vint-i-cinquè Grand Slam.
El tenista serbi va perdre contra Carlos Alcaraz, un fenomen de la naturalesa, un jugador d'aquells que apareixen cada cinquanta anys i que ha nascut per trencar els rècords que van establir, precisament, Djokovic, Rafa Nadal i Roger Federer. En el camí de la final, el jugador més guardonat de la història es va desfer de Jannik Sinner, el principal rival generacional d'Alcaraz, un italià elegant, fred, robòtic, que sempre veurà tacada la carrera professional per un cas de dopatge que, com és habitual en les primeres espases, s'ha tancat amb tracte de favor i múltiples ombres pel camí. Djokovic va quedar-se a les portes d'aixecar un nou trofeu, però arribar a la final té el mateix mèrit.
Camí dels 39 anys, s'ha guanyat per mèrits propis ser considerat -atenent els números- el millor tenista de la història. Té més Grand Slams que ningú, més setmanes com a número u de l'ATP que ningú, més victòries en Masters 1000 que ningú, dues medalles olímpiques individuals i més triomfs al Masters de final d'any que ningú. El problema és que va aparèixer en un moment en què tots els focus se situaven en la rivalitat Federer-Nadal, i ell ho va tenir complicat per fer-se forat. Fins i tot es va guanyar una certa antipatia, potser perquè sempre ha anat per lliure, potser perquè és de mossegar-se poc la llengua. Al final, amb els números a la mà, els ha acabat superant a tots.
Ara podria estar tranquil·lament reposat a Mònaco, o tornar a la Sèrbia natal, amb la dona i dues criatures, però ha decidit anar-se acomiadant sense fer el ridícul. Costa no pensar aquests dies en la gira de comiat de Nadal, descafeïnada i amb un punt artificial, perquè quan el físic va començar a minvar bona part de l'èpica que l'envoltava va deixar de tenir sentit. Federer va veure's obligat a plegar per problemes al genoll, i abans va tenir temps de tenir una última revifada amb dos triomfs consecutius a Austràlia per al record. Djokovic, un atleta excepcional i amb la capacitat competitiva dels balcànics marcats per la guerra dels noranta, encara no vol llançar del tot la tovallola.
Amb Alcaraz i Sinner rarament se'n sortirà, perquè amb quinze anys més que ells hi ha partits que són físicament impossibles de guanyar, però amb la resta té números. La generació nascuda als noranta, arrasada pel Big Three, mai s'ha decidit a conquerir l'ATP. Quan arribi el moment de dir adeu, Djokovic veurà complert el principal objectiu: ser estimat per una afició que no s'hi ha acabat d'entregar mai del tot. Ara és un tenista exemplar, guanyador, que gestiona amb encert el final de la seva carrera. Sense caure en la decrepitud ni en el populisme, es retirarà amb tots els honors i fent el que li vingui més de gust. Potser mai serà el més gran, però sí que haurà estat -amb diferència- el millor.