En política, com tot en la vida, es pot aparentar i es pot mentir amb professionalitat si molt convé. La projecció pública demana i permet, massa sovint, dosis de teatralitat que poden fregar amb l’histrionisme. Avui es diu blanc i demà negre, i no passa res. O sembla que no passi. Avui es defensa una posició i demà la contrària, i santes pasqües. Fa sis mesos Antonio Balmón, número del PSC, defensava la consulta “perquè és l’únic camí que evitarà que hi hagi cap problema” i ahir qualificava la votació de dijous passat sobre la mateixa consulta de “tàctica”. Una part profunda de la indignació dels més sants que sovint protesten pel carrer es justifica amb aquesta sensació d’assistir a un espectacle d’entrada massa cara.

Però la consternació de Marina Geli, que va arribar a plorar, de Joan Ignasi Elena i de Núria Ventura el mateix dia de la votació no semblava respondre a una dramatúrgia calculada. Hi havia una necessitat de sincerar-se que fins i tot va fer que la mateixa Geli parlés del seu pare i del seu avi amb reivindicació amarga. Elena no ha semblat mai un polític d’escena. De vegades es deixa endur per una retòrica excessiva, però al darrere preval la sinceritat. Per això la justificació del trencament de la disciplina de vot del PSC no semblava falsa, sinó sentida. I dolguda, perquè els tres diputats feien tot l’efecte de saber a què s’arriscaven. I això els feia mal. N’hi haurà que diran que en el fons defensen l’escó i la paga. Potser o també, però més aviat la discrepància i la reivindicació semblaven respondre a un acte de convicció i coherència.

Hi ha analistes i pretesos periodistes pròxims al PSC –a Catalunya durant anys n’hi ha hagut moltíssims- que clamen contra tots els cels perquè “se’ls presta massa atenció”, a aquests denominats “díscols”. Fins i tot perquè se’ls presenta com “els bons”. L’atenció, la para l’opinió pública i l’administren tots els periodistes. En aquest cas, hi ha hagut unanimitat. Pel que fa a la bondat de les posicions, també durant anys la discrepància de Duran i Lleida i d’Unió respecte a Pujol, Mas o Convergència, ha estat atiada, amplificada i celebrada pels mateixos que ara reclamen mesura i equanimitat.

Al marge de les posicions dels crítics i la direcció del PSC, a un costat sembla haver-hi dolor i a l’altre aflora molta duresa. La disciplina i la coherència dels partits pot ser considerada sagrada per aquells que els han convertits en religions. Votar contra consigna no hauria de ser tan greu. La discrepància enriqueix ni que sigui a costa de provocar resultats parlamentaris contradictoris. Als Estats Units i al món anglosaxó ho entenen així. Ací qui la fa la paga. I l’ordre és estricte. La direcció del PSC acabarà decantant-se per expulsar els crítics. La decisió provocarà una escissió de dimensions territorials enormes. El partit guanyarà en solidesa i perdrà en llibertat. En poden dir com vulguin, però això només és intransigència.