Avui m’agradaria parlar de dos llibres que he llegit recentment i que crec que tenen un gran interès. Aparentment, no tenen res a veure. L’un és una novel·la, escrita i ambientada a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que utilitza el castellà, la llengua materna del seu autor. L’altre és una biografia o història novel·lada, escrita en italià a Prato, una ciutat de la Toscana molt propera a Florència. Tanmateix, a més de la seva qualitat indiscutible, almenys en la meva opinió, tenen una altra cosa en comú: l’estreta relació dels seus autors amb els clústers o districtes industrials, tal com els anomenen a Itàlia.

D’una banda, en Joan Miquel Hernández fa molts anys que es dedica, com a economista, a l’economia i la política industrial des de l’àrea d’indústria del govern de Catalunya. Des de la seva posició privilegiada és, sens dubte, un dels més grans coneixedors de la nostra indústria i la nostra política industrial dels últims trenta anys i un dels nostres majors experts en els clústers i la política de clústers. D’altra banda, l’Edoardo Nesi, exempresari i escriptor, coneix els clústers des de la seva vessant pràctica al haver exercit d’empresari de l’empresa familiar, durant quinze anys, a la seva ciutat, el districte industrial tèxtil de Prato, sens dubte l’exemple més paradigmàtic i més estudiat dels districtes industrials/clústers italians. Els dos autors tenen, a més, una altra passió en comú: grans aficionats al cinema, tots dos s’hi han dedicat d’una forma més o menys professional, com a guionista en Joan Miquel Hernández i com a guionista i director l’Edoardo Nesi.

En Joan Miquel Hernández ens ha regalat amb la seva primera novel·la, Ella cuando estaba (Edebé), després d’haver escrit dos guions de cinema que s’han convertit en pel·lícules. En la meva opinió, que no és òbviament la d’un crític literari, és una novel·la molt bona. Escrita en frases curtes, la seva trama és va fent més i més complexa, entrellaçant les vides dels diferents personatges, amb unes característiques plenament urbanes, fins a arribar a un clímax final “in crescendo”. Els sentiments i les emocions dels personatges, la seva vida en definitiva, es van descabdellant i fan sortir les seves contradiccions més profundes. De fet, crec que la novel·la podria convertir-se, amb una certa facilitat, en un guió cinematogràfic que podria donar lloc a una molt bona pel·lícula. En molts moments de la lectura del llibre m’ha vingut al cap la darrera pel·lícula de Roman Polanski, Un dios salvaje, tot i que la novel·la d’en Joan Miquel és molt més rica i complexa en situacions i interrelacions entre els personatges.

El llibre de l’Edoardo Nesi, Storia de la mia gente (amb traducció castellana) és una autobiografia sobre la crisi de la seva empresa familiar i una història-assaig sobre la crisi del districte industrial tèxtil de Prato i, més enllà, del model dels districtes industrials a Itàlia. És un text escrit des de l’experiència personal de l’autor (dins de l’experiència col·lectiva de Prato), amb un estil directe, ple de sinceritat. És una obra escrita des de la tristesa per la crisi de la seva empresa i de l’economia de Prato, i de molts altres districtes industrials italians i, en definitiva, del model que es va anomenar de la Terza Italia. L’autor ens mostra la seva indignació per les conseqüències nefastes de la globalització, per la seva acceptació acrítica per part dels poders fàctics, econòmics i polítics, i per les polítiques industrials miops i ineficaces, tant a l’àmbit de la Unió Europea com dels diferents països que la formen. El seu llibre, tanmateix, traspua moltes més coses: el seu amor per la literatura i el cinema, la nostàlgia per la Itàlia dels moments del miracle econòmic, etc. Nesi acaba amb la seva visió personal de la gran manifestació amb la participació de tota la ciutat (empresaris i treballadors, teixidors i industrials) i amb el lema “Prato non deve chiudere”, en una gran pancarta feta amb els teixits que tradicionalment s’havien teixit a la ciutat, i que el porta a concloure amb un: “Avui, però, vull continuar caminant al costat de la meva gent. No sé molt bé a on estem anant, però el que és segur és que no estem quiets”.