Manifestacions del PP. Crides de Vox en contra de llei d’amnistia. L’onada de populisme reaccionari creix i ho fa amb la mirada posada en l’escena política més propera: Catalunya, País Valencià i Balears i la seva identitat, identificada en la llengua i en la cultura en què és expressada. Per què creixen, i per què creixen tant, dreta i extrema dreta? Què li passa a l’esquerra? Les classes més populars i el conjunt del món assalariat no s’hi veuen representades? Em costa de creure que quan un sector se sent en perill tira cap a la dreta.
Catalunya ha estat i és el tema més delicat de l’agenda política d’Espanya. La relació de forces de la tardor del 2017 no va permetre una ruptura, i sense instruments per imposar una nova legalitat i sense suports econòmics i internacionals, el 155 de Mariano Rajoy, amb la complicitat del PSOE, va ser l’avançada perquè la justícia comencés a jugar, sense cap mena de pudor, carta política, I amb quin resultat? Presó i exili.
Amb Pedro Sánchez al capdavant del govern de l’Estat, la taula de diàleg és la visualització de la voluntat d’arribar a punts de trobada que permetin indults i amnistia, que més d’un llegirà com a reconciliació. I si realment tant aquí com allà, aconseguits els indults, el que es vol és reconciliació, el que s’ha d’evitar són els obstacles per part d’uns i altres. Obstacles d’aquells sectors que juguen a posicions reaccionàries, allà i aquí, perquè la deriva populista també la veiem en sectors de l’independentisme.
Per necessitat d’investidura, i per avançar en legislatura, Pedro Sánchez necessita l’independentisme, que ja no li ofereix, tal com va fer amb la moció de censura, un crèdit de confiança sense límit. Ara cal diàleg i negociació. Per això, l’objectiu digníssim que volem és l’amnistia. I per què es manifesten PP i Vox? Es fan els desmemoriats? Com la va arrencar Espanya, la democràcia, després d’una guerra civil i de quaranta anys de dictadura? Amb l’amnistia, que descarregava els franquistes de l’angoixa que se’ls demanés qualsevol mena de responsabilitat. Ho han oblidat, això? Per tant, ja poden fer tant soroll com vulguin, però l’autodeterminació no la frenaran.
Catalunya ha estat i és el tema més delicat de l’agenda política d’Espanya. La relació de forces de la tardor del 2017 no va permetre una ruptura, i sense instruments per imposar una nova legalitat i sense suports econòmics i internacionals, el 155 de Mariano Rajoy, amb la complicitat del PSOE, va ser l’avançada perquè la justícia comencés a jugar, sense cap mena de pudor, carta política, I amb quin resultat? Presó i exili.
Amb Pedro Sánchez al capdavant del govern de l’Estat, la taula de diàleg és la visualització de la voluntat d’arribar a punts de trobada que permetin indults i amnistia, que més d’un llegirà com a reconciliació. I si realment tant aquí com allà, aconseguits els indults, el que es vol és reconciliació, el que s’ha d’evitar són els obstacles per part d’uns i altres. Obstacles d’aquells sectors que juguen a posicions reaccionàries, allà i aquí, perquè la deriva populista també la veiem en sectors de l’independentisme.
Per necessitat d’investidura, i per avançar en legislatura, Pedro Sánchez necessita l’independentisme, que ja no li ofereix, tal com va fer amb la moció de censura, un crèdit de confiança sense límit. Ara cal diàleg i negociació. Per això, l’objectiu digníssim que volem és l’amnistia. I per què es manifesten PP i Vox? Es fan els desmemoriats? Com la va arrencar Espanya, la democràcia, després d’una guerra civil i de quaranta anys de dictadura? Amb l’amnistia, que descarregava els franquistes de l’angoixa que se’ls demanés qualsevol mena de responsabilitat. Ho han oblidat, això? Per tant, ja poden fer tant soroll com vulguin, però l’autodeterminació no la frenaran.