A desgrat dels desganats, l’eclipsi total de Sol del proppassat dia 12 fou un esplendorós espectacle altament emotiu que ens oferí l’univers sense demanar-nos res a canvi. Si de cas, només ens demanà, emperò, que tinguéssim la capacitat de reconèixer, admirar i estimar la bellesa en tota la seva grandiositat. En efecte, cap al tard, l’encís era allà, vers ponent (uns quants graus cap al nord). L’harmonia, la justesa matemàtica del conjunt, el Sol que minvava, la Lluna que el reduïa a poc a poc, la foscor creixent, la nit breu com un sospir, el silenci de la natura, l’esclat aclaparador d’una esplèndida llum enlluernadora que semblava anunciar el naixement d’una nova era... Després, dolçament, l’astre rei, recuperada la integritat, se submergia, tot sol, més aviat trist, dins les profunditats del mar. Fins al pròxim encontre. Fins a la pròxima oportunitat. 

Deixar de ser visible o desaparèixer són els significats més a mà del verb eclipsar. Ve a tomb traslladar al món de la quotidianitat la terminologia de la inigualable experiència que ens oferí el cel. Hom diria que vivim prostrats per uns fets de conseqüències ben planeres de prevenir al detall i, en qualsevol cas, gens encoratjadores, ara dins l’àmbit de l’economia i el medi natural, ara de les llibertats fonamentals. Fets i conseqüències previsibles que, sens dubte, o ens arriben deformats per la propaganda oficial o, senzillament, ens són amagats. En paral·lel, al llarg de l’hora aproximada que durà l’eclipsi, la Lluna, que esdevenia la primera protagonista de la fita, aparegué a penes dibuixada per un perfil gris que mig s’intuïa entre penombres. 

Talment com la situació que se’ns presenta al davant dels ulls. Per mostra, un exemple prou significatiu. A Mallorca, lloc cabdal per comprovar fins a quin punt el mercantilisme i la cobdícia no tenen límits si no els són imposats i, encara, els residents són sistemàticament discriminats quan la seva presència en un indret o esdeveniment qualsevol pot entrar en conflicte amb la preeminència que el sistema ha decidit que cal atorgar al turisme i al turista. El dia de l’eclipsi, com que l’Illa era també un emplaçament privilegiat per contemplar-lo, aquestes discriminacions han operat en benefici dels estrangers que tenien l’estada reservada a determinats hotels, amb accés exclusiu, per aquesta única raó, a llocs de visibilitat destacada.

Encara més, la idea patrimonial del turisme sobre la natura oferí l’oportunitat de veure com determinades platges eren ocupades materialment amb tota mena d’elements destinats a fer més còmoda l’estada... dels estrangers. Al cap i a la fi, allò que aquesta economia fonamentada en el monocultiu turístic (amb l’ajut inestimable de la construcció) ens ha dut ha estat un creixement exponencial de la població resultat del reclam constant de treballadors sense qualificar, un empobriment general, un deteriorament inapel·lable de la qualitat dels serveis públics, una situació seriosament compromesa per al medi natural i els recursos tan bàsics com l’aigua i, en definitiva, una pèrdua dels referents culturals i lingüístics, fenomen que les administracions no saben, no poden o no volen contrarestar per tractar de complir, només, un deure estatutari. 

Com ha posat en relleu l’Informe Fènix (elaborat molt recentment per economistes de prestigi sota la coordinació de Xavier Roig) respecte a l’estat de coses actual de l’economia catalana, amb un diagnòstic perfectament extensible a Mallorca, el model econòmic imperant fonamentat en el turisme genera uns sous molt baixos, unes cotitzacions fiscals i aportacions a la Seguretat Social del mateix nivell i, per tant, comporta que es tracti d’un sector deficitari i, consegüentment, insostenible (dit sigui amb una evident intenció sintètica). I quan s’al·lega des de l’altre cantó que el PIB ha crescut, cal confrontar aquesta data amb l’empobriment generalitzat de la població, que cada vegada disposa d’una capacitat de despesa més minsa i d’una dificultat creixent, a voltes insuperable, per accedir a l’habitatge (posem per cas).

Entre els remeis proposats, l’Informe ofereix aturar l’expansió demogràfica i el creixement dels sectors deficitaris -entre els quals, com hem vist, el turisme- i reduir la capacitat d’allotjament turístic. Remeis que són idèntics, altrament, als que la societat mallorquina enarbora des de fa anys al davant dels seus (ir)responsables polítics, que fan ben igual que si sentissin ploure, perquè, afegim-ho, el turisme és per a Madrid una autèntica qüestió d’estat, en tant que aporta una quantitat incommensurable i imprescindible d’ingressos fiscals i això, des de la seva perspectiva, exigeix la perpetuació de l’actual model extractiu fins al final dels dies. 

Tanmateix, l’eclipsi astronòmic no era ben bé això. No era l’engany permanent al qual ens sotmet la classe dirigent —amb el vicariat còmplice de la classe política— per fer-nos creure que el creixement sense límits del turisme no té alternatives. L’eclipsi del Sol era la bellesa i no aquesta mena de barreig insalubre d’interessos econòmics poderosíssims, mentida estructural i incapacitat per prendre decisions valentes que duguin a la modificació del model que ens subjuga. 

Mentre això no arribi, evoquem la bellesa de la Lluna abraçada finalment a la inabastable immensitat del Sol per fer-lo desaparèixer fugaçment, com si no res, sota son influx irresistible. Evoquem la bellesa d’una dolça, tranquil·la i efímera nit acariciada per una aura fresca i senzilla que ens indica que és arribada la breu estona del repòs. Quan esclati de bell nou la llum, l’emoció irresistible de la llum, es farà imprescindible retre un incondicional i generós tribut a la vida, sense demanar-nos gaire, emperò, sobre el seu sentit. Es farà imprescindible, per descomptat, vinclar-se al davant de la bellesa infal·lible de l’univers.