El 10-J, un fracàs?

04 de juliol de 2011
Una sèrie d’entitats sobiranistes, entre les quals no hi ha Òmnium Cultural, han convocat una manifestació dissabte vinent, un dia abans de complir-se el primer aniversari de l’enorme marxa que va aplegar al centre de Barcelona més d’un milió de persones. L’absència remarcada no és cap anècdota, perquè va ser Òmnium la principal impulsora d’un gran acte de reivindicació nacional com a rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que mutilava l’Estatut de Catalunya. Òbviament enguany no es donen les condicions perquè la iniciativa aplegui tanta unitat. Alguns dels convocants d’ara fa un any han adduït arguments poc o molt raonables per justificar la seva absència. Òmnium, per exemple, ha organitzat un acte públic el dia 11 per celebrar el seu primer cinquantenari on presentarà els camins que l’entitat ha definit per mantenir i reviscolar l’esperit del 10-J.

Alguns dels convocants de la nova manifestació afirmen que és necessari renovar la tensió reivindicativa al carrer perquè n’hi ha hagut prou amb un any per constatar “el fracàs” del 10-J. És cert que molts dels catalans que es van manifestar han quedat decebuts amb la resposta política que se’n va derivar. Però en part s’equivoquen. Aquella manifestació no buscava essencialment cap reacció política. Era una prova de força. I com a tal va ser un èxit sense precedents. Es va plantejar com una resposta cívica a un dels episodis “constitucionals” més lamentables que ha hagut de patir aquest país i va acabar sent el reflex de la vitalitat enorme de l’independentisme català. Aquesta vitalitat ha continuat expressant-se, per exemple, en les consultes sobiranistes, que van culminar amb la de Barcelona. Una prova de força que es va resoldre de manera absolutament satisfactòria. I si algú en té algun dubte, només cal que faci una ullada als resultats de l’enquesta que acaba de fer pública el Centre d’Estudis d’Opinió.

La societat civil que va fer possible el 10-J del 2010 ha de mantenir la tensió. Ha de definir nous objectius que sumin voluntats perquè en un termini raonable de temps Catalunya pugui exercir el dret a l’autodeterminació. Si aquesta vitalitat es manté, els partits polítics catalanistes –per molt genèric i enganyós que resulti el terme- hauran d’anar també avançant posicions. En aquest sentit, és necessari que Convergència mantingui el seu compromís sobre el dret a decidir i és urgent que l’independentisme polític es refaci dins i fora d’Esquerra Republicana. Els sobiranistes catalans han demostrat en aquests darrers anys que són capaços de prendre la iniciativa, de definir reptes ambiciosos i de superar-los. L’independentisme a Catalunya és ara un fenomen solvent, sòlid i molt seriós, estimat o odiat a l’exterior, però reconegut en la importància que el defineix. Ningú es pot permetre el luxe de menystenir-lo. Plantejar el 10-J com una cerimònia anual és un error. Definir una data fixa al calendari per recordar cada any la manifestació més gran que mai s’hagi convocat en aquest país pot acabar girant-se en contra dels seus convocants. Perquè les comparacions entre assistències es farà fatalment inevitable. I serà l’única referència que els detractors de l’independentisme tindran en compte.