El famós article 155 funciona com a espantall i més però és bastant complicat posar-lo en marxa, perquè depèn del Senat. Vull dir que no es pot fer en cinc minuts ni es pot fer per sorpresa. Cal una planificació. Que no significa que l’Estat no pugui fer-lo servir, perquè de còmplices no li’n faltaran (i fóra divertit saber què votaria el PSOE posat en qüestió). De manera que les paraules d’en Margallo tenen una mica de veritat i una mica de bravata, molt en l’estil de l’antic ministre que feia favors arreu a canvi de tancar portes diplomàtiques a les institucions catalanes.

Però Margallo deia, en la cèlebre exposició, una altra cosa. Que immediatament obriria negociacions sobre reforma constitucional, addicional tercera, llei de llengües i finançament. Això ho va dir moltes vegades durant el seu mandat de ministre: tot el pal que calgui, totes les galàxies exteriors que s’hagin de pronosticar, però negociem l’encaix. El problema aquí és doble. Primer, que la llista de coses que proposa equival a recuperar l’Estatut d’abans del Constitucional, a on el va enviar el PP. No crec que els catalans s’avinguin a tornar al 2006, com si res. Però siguem conscients que l’exministre més negociador no va més enllà de quatre motlles estatutàries.

L’altre problema és el tarannà del PP rajoyà. Que no vol pactes, sinó vençuts. S’ha vist clarament amb el lliurament d’ETA. Qualsevol hagués aplaudit i, sense massa gesticulació, saludat la notícia per de seguida tirar endavant la necessària negociació sobre els presos. Una actitud PNB, per entendre’ns. Però Rajoy reclama humiliació, destrucció moral de l’enemic. No dels catalans, però sí de l’independentisme. Perquè no torni a aixecar el cap. Perquè ha reptat l’Estat. Perquè ha jugat amb la sagrada unitat. Contra aquest mur s’ha estavellat la tercera via.

Per tant, tenim més aprop el 155 que no pas una oferta constitucional.