Els tribunals franquistes, a la postguerra, tenien la barra de condemnar a mort o a la presó moltes persones amb l’acusació d’auxilio a la rebelión, com si fossin els demòcrates els que s’haguessin revoltat i no ells. I com que fills de gats agafen rates, una de les pràctiques recurrents de l’espanyolisme, sobretot aquests darrers anys, ha estat la d’atribuir, barroerament, alguns aspectes negatius de la seva identitat i pràctica regular als partidaris de la independència, tergiversant la realitat i capgirant-la, de manera que allò que són ells o les actituds amb què simpatitzen ho adjudiquen als altres. D’aquí ve tota la cantarella de mentides com ara "lazis", "imponer la lengua", "símbolos que dividen", "supremacismo" i una colla de romanços més. La darrera aportació a la manipulació històrica ha estat l’acusació al Barça de ser l’equip del règim espanyol, oblidant allò que tants cops s’ha cantat als camps de la primera divisió espanyola de futbol i no sols als Països Catalans: “Así, así, así gana el Madrí...".
 
En realitat, no feia ni tres setmanes que el general Franco s’havia alçat en armes contra la democràcia que ja havia afusellat el president del F.C. Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, president de la Federació Catalana de Futbol, del RACC, diputat al Congrés per ERC i fundador del diari esportiu La Rambla, periòdic que tenia com a lema “Esport i ciutadania”, valors molt franquistes com tothom sap, sobretot el segon. La premsa de l’Espanya franquista acusarà Sunyol de ser “el responsable del rumbo marcadamente antiespañol de dicho club”. Alhora, en plena guerra, un tal Santiago Bernabeu es presentava voluntari per combatre al costat dels colpistes i amb el grau de caporal es posà a les ordres d’Agustín Muñoz Grandes i l’abril de 1938 entrà a Lleida amb l’Ejército de Ocupación de Cataluña. Presidí el Real Madrid des de 1943 al 1978. No cal dir res més...
 
Tot dinant amb l’amic J.M. Murià, mexicà i català, em recorda un episodi destacat de la història del Barça, al qual Frederic Porta dedicà un llibre l’any passat, editat precisament a Mèxic. El conflicte bèl·lic ho trasbalsà tot i cada partit adquirí una significació nova de suport als combatents als fronts, a les organitzacions sanitàries, a la població civil refugiada procedent d’altres indrets, als soldats desplaçats, etc. Les estretors econòmiques creixents reduiran dràsticament el nombre de socis del club, però, així i tot, el 4 d’octubre de 1936 comença el campionat de Catalunya i el 18 del mateix mes té lloc un partit entre una selecció del Principat i una altra del País Valencià. I serà també a finals del mateix octubre que el Barça és invitat per anar a jugar uns quants partits a Mèxic. A les acaballes de 1936, neix la Lliga Mediterrània amb 8 clubs, quatre de valencians i quatre del Principat, i arriba també la segona invitació per viatjar a Mèxic. La tercera proposta per a passar l’Atlàntic es planteja el febrer de 1937, però tampoc no acaba reeixint.
 
Serà el 10 d’abril quan es renova la petició de jugar a Mèxic, no pas per part de cap club mexicà com abans, sinó que és Manuel Mas, empresari català, antic resident al país, qui ara ho formula, però amb la complicitat del president Lázaro Cárdenas i dels presidents català (Lluís Companys) i espanyol (F. Largo Caballero), que ho presentaran com una iniciativa privada. F. Porta explica que el cònsol mexicà a Catalunya, Alejandro Gómez Maganda, ideà la gira barcelonista pel seu país, com a gest de suport a la causa republicana. Com recorda Jaume Sobrequés a la seva història del F.C. Barcelona, cal recordar que els jugadors tenien la condició de “mobilitzables” per anar al front. En aquells moments, l’ex ministre tarragoní Marcel·lí Domingo recorria el Canadà, els Estats Units, Mèxic i Cuba en mítings, actes diversos i conferències de premsa a favor de la República i el sistema democràtic, en cerca de solidaritat.
 
El Barça passava per una situació econòmica molt difícil, a causa de la guerra, i els 15.000 dòlars que percebrà el club, la meitat dels quals dipositats al consolat mexicà de París, seran un bàlsam per a les finances del l’entitat. El 18 de maig de 1937, la vintena d’expedicionaris (jugadors, tècnics i el delegat del club Rossend Calvet) surten amb tren des de l’estació de França cap a París, per embarcar-se al cap d’uns dies a Saint-Nazire, pro pde Nantes, al vaixell Mexique, en el qual viatjaven també els prop de 500 infants de famílies republicanes, coneguts com “els nens de Morèlia”. El 1939, el Mexique, com el Flandre, el Nyassa, l’Ipanema i el Sinaia, farà la mateixa ruta amb milers de refugiats republicans camí de l’exili.
 
A banda de jugar-hi partits, a Mèxic el Barça va protagonitzar també alguns gestos significatius, com ara l’ofrena floral al monument a l’Àngel de la Independència, a la ciutat de Mèxic, o les visites a l’Orfeó Català de la capital. Després de Mèxic, el club va desplaçar-se als Estats Units, però ja sense l’emblemàtic jugador Martí Ventolrà, que s’havia casat amb Josefina, la neboda més estimada del president Cárdenas. Acabada la gira, un cop ingressats en un banc parisenc els beneficis obtinguts pel club, als expedicionaris se’ls presentaren diverses alternatives: tornar a Catalunya, quedar-se a Mèxic o als Estats Units, anar a una altra destinació europea o bé passar a l’Espanya de Franco. Els membres de la delagació van optar per diverses vies, però en cap cas ningú no trià el bàndol franquista. Mentrestant, Francesc Xavier Casals, antic president del CADCI i dues vegades conseller de Treball i Assistència Social, es convertí en president del Barça i les oficines del club, al Consell de Cent, 330, van ser bombardejades per l’aviació enemiga.
 
Domènec Balmanya, un dels que escollí l’exili a França, en tornar al país un cop acabada la guerra va ser inhabilitat per jugar a futbol un any i mig. Ocupada ja Catalunya, planà la possibilitat d’un canvi de nom del F.C. Barcelona per Club de Fútbol España, però, gràcies sien donades, se’n descartà la nova denominació perquè l’autoritat franquista considerà el club indigne de dur aquest nom. Es pensà també a modificar el tradicional color blaugrana pel “rojigualda” a les samarretes i es reduïren les quatre barres de l’escut a només dues... Porta narra com fins i tot es produí una surrealista cerimònia d’exorcisme per erradicar “los espíritus del separatismo catalán”, per si de cas encara trescaven lliurement per les dependències del club.
 
No sembla agosarat d’afirmar que la gira americana no sols va ser una magnífica acció de propaganda a favor de la causa republicana, sinó que pot dir-se que salvant les finances del club, en certa manera se’n va garantir també el futur del club. Mèxic va obrir de bat a bat les fronteres del país als exiliats republicans, catalans i espanyols, gràcies a la solidaritat militant del seu president de la majoria de la població. No és gens estrany, doncs, que el setembre de 2009, al cap de 70 anys de l’inici de l’exili, el govern de la Generalitat, a proposta de qui signa aquest article, concedís la Medalla d’Or de la institució al “poble de Mèxic”, en nom del qual fou recollida pel ciutadà mexicà i independentista català José María Murià, així, amb un accent greu de l’alçada d’un campanar.