"L'única illa bona és la de Maians" és un tuit que religiosament passa pel meu time line de Twitter els dijous al vespre, de la mà d'un bon amic tuitaire. L'illa de Maians és el podcast sobre literatura de la Llibreria Ona, presentat per en Bernat Dedéu, i que el tuit en qüestió aparegui els dijous al vespre no és casual, és perquè és l'horari en què s'emet La Isla de las Tentaciones. Aquesta contraposició d'illes que d'entrada sembla absurda i inofensiva és el nucli dur del debat sobre el català als mitjans, sobre les eines que tenim formant part d'Espanya per apedaçar una llengua moribunda i sobre com no fer passes enrere en el camí de la normalització.

Tot catalanoparlant té assumit que es pot parlar de literatura, de filosofia, o de gastronomia en català, però quan es posa sobre la taula el tema de la teleporqueria sembla que ningú no n'està convençut del tot. El resultat és ni més ni menys que una televisió pública (i aquí és l'únic lloc on podem tenir el debat, perquè gairebé no n'hi ha de privada) amb la Terribas i en Basté fent res que interessi per quedar-t'hi i una generació de joves que consumeix televisió per mirar els realities de les televisions espanyoles i comentar-los per Twitter o per mirar Crims.

Normalitzar el català és entendre que una programació televisiva monòtona i encarcarada és un tret al peu perquè ni atrau els qui normalment consumeixen contingut en castellà i podrien fer-ho en català perquè no estan carregats de prejudicis, ni reté els catalanoparlants "militants", que acaben preferint veure com en Manuel li posa les banyes a la Lucía a Telecinco que veure els mateixos de sempre parlant del de sempre des de la perspectiva de sempre.

La Isla de las Tentaciones no és un programa pensat per ser consumit exclusivament per gent preocupada perquè aquesta setmana no complirà els seus objectius de lectura o gent que espera ansiosament que arribi el dissabte per posar la teletrès i escoltar els monòlegs cridaners de la Pilar Rahola. És programació porqueria, i compta amb la recepta màgica de la programació porqueria, que és aconseguir que arribis els dijous a casa, t'obris una cervesa i t'asseguis al sofà amb l'única voluntat de ser hipnotitzat per discussions i traïcions instigades pels plaers més baixos, que ni t'importen ni et preocupen, i que al cap de dues hores t'hauran deixat l'encèfal tan pla que estaràs a punt per anar a dormir. Això funciona siguis qui siguis, llegeixis (o no) el què llegeixis i et dediquis a què et dediquis. Està pensat per enganxar, també als éssers de llum que assimilen el plaer sexual a llegir Martí i Pol sota les estrelles.

Un cop s'ha entès això s'arriba a la segona fase del debat i segurament a la més problemàtica en un país com el nostre que és la de la moral. És una discussió que té certa gràcia perquè els abanderats de la lluita en contra de La Isla de las Tentaciones tenen dos perfils que acaben convergint en el mateix punt: la censura, i per tant el convenciment que aquests tipus de programes no s'haurien d'emetre. Uns hi arriben des del paternalisme de pensar que emetre programes que es nodreixen de relacions toxiquíssimes, sempre heterosexuals, i on repetidament s'escolten comentaris masclistes tindrà un efecte mirall en una societat que als seus ulls deu estar formada per individus incapaços de fer anàlisi de les imatges que reben i treure les seves pròpies conclusions.

Els altres hi arriben des de la superioritat moral, la majoria de vegades inconscient, de creure que el català està destinat a ser usat per temàtiques més elevades, és a dir, els qui creuen que l'única illa bona és la de Maians. I mentre els qui entenem la teleporqueria com una eina de normalització lingüística i els qui, des d'un punt de partida o des d'un altre, creuen que la teleporqueria ha de ser censurada ens tirem els plats pel cap, el català va quedant cada vegada més reduït a uns cercles determinats i per tant va quedant cada vegada més lligat a uns usos concrets. Va esdevenint, doncs, una llengua en risc de ser anecdòtica en molts àmbits.

El català serveix per parlar de Josep Maria Esquirol o dels Assagets de Casasses, però també serveix per caure en la temptació de posar-li les banyes a la teva parella davant de tot el país. Serveix per parlar de l'eterníssim procés cap a la independència o per fer sexting, per voltar pels restaurants de tot Catalunya i escollir quin fa la millor esqueixada o per esbroncar-te de mala manera amb la persona a qui estimes i convertir-te en un meme.

Serveix per tot, i no necessita ni una reivindicació constant ni un motiu que en justifiquin el seu ús, com passa amb qualsevol altra llengua. Que la mateixa televisió catalana i encarregada de normalitzar-lo, malgrat que sovint ho ignori, el relegui a unes temàtiques concretes, l'estigmatitza i l'empetiteix, i una llengua d'un país que ja té un Estat en contra no pot jugar a posar-se ella mateixa els pals a les rodes.