El vertigen del pas del temps s'accelera aquests dies d'octubre, de l'1 al 3 de fa 8 anys, i tornem-hi com cada any que després farà 8 anys del 8, i els estranys companys de llit retratats en un i altre dia de tota la rastellera de jornades històriques que vam viure el 2017 hauran canviat de matalàs, de bandera i d'urna. I sí, els carrers seran sempre nostres, si és que hi ha carrers d'algú. Sí és que hi ha carrers d'una sola causa. Ni el 2017, ni el 2025.
És clar que la tragèdia enquistada a Palestina, la mort a balquena, la pulsió genocida per esborrar del mapa els palestins -que acabarà duent Netanyahu als tribunals de la Haia- fa que els carrers de Catalunya siguin ara mateix allà on es recull la indignació i el clam per aturar-ho.
La detenció dels activistes de la flotilla, molts d'ells catalans, ha acabat sent el revulsiu per estendre la protesta, per si no n'hi havia prou amb els seixanta-cinc mil morts. Però la queixa té camins on la raó no encaixa sempre del tot. I la política catalana, i el repte de dur al límit les costures de l'Estat són ara mateix en un altre estadi. Una amnistia que va a trompa de bot, i els actors de l'independentisme que s'estan aprenent el nou paper.
La memòria del discurs del monarca beneint l'ús de la força desmesurada, descarnada, contra la ciutadania de Catalunya anant a votar l'1 d'octubre pacíficament, va ser el contrast més dur d'aquell dia 3 en què els carrers es van omplir de votants del sí, del no, d'abstencionistes, de votants en blanc i de no votants, units protestant contra les porres. Però a cadascú el seu destí. El monarca sí que denuncia la massacre dels palestins a l'ONU, i per tant ja no l'hem d'esperar aquesta nit. Aquest 3 d'octubre no hi haurà missatge reial.
Els carrers s'omplen de denúncia contra el genocidi, i de metges, i mestres, i de protestes contra els crims masclistes o contra la inseguretat i la droga, i s'omplen també l'11 de setembre, i l'1 de maig. El carrer com a altaveu, com a despertador de consciències, i ves a saber si per fer moure els amos del món. L'arquitectura institucional, des dels governs dels estats, a la Unió Europea, a les Nacions Unides, que sembla absent i clivellada, necessita una refundació. Però això tampoc passarà aquesta nit.