Si hi ha un partit polític a l'estat espanyol que té un discurs ben travat i elaborat, al servei de la ideologia i el projecte que defens, aquest és el Partit Popular. A diferència d'altres formacions polítiques, amb un relat tan confús i difícil de concretar com la seva ideologia i el seu projecte, el PP parla clar i castellà. Tots els seus posicionaments públics giren a l'entorn d'una idea uniforme d'Espanya i de l'oposició combativa al procés català, aspectes amb els quals tapen polítiques conservadores i pràctiques corruptes que ja compareixen davant de la justícia, però, en canvi, connecten com ningú amb el pòsit nacionalista de la societat espanyola i s'erigeixen així en el més important dels partits nacionalistes espanyols. L'encert del seu discurs és que és sempre el mateix, que no canvia constantment i, sobretot, que és molt fàcil de recordar i, doncs, d'anar reproduint un cop i un altre, a tots els territoris de l'estat, per poc nivell que tingui algun dels reproductors. Es tracta del discurs polític més fàcil d'identificar perquè no pateix cap tipus de modificació segons el lloc i, en canvi, es manté intacte arreu. Cal reconèixer que els experts en màrqueting que han parit els ítems bàsics del discurs l'han encertat plenament.

Diuen que el procés independentista divideix la societat catalana, que trenca famílies pel mig fins i tot en dates assenyalades com Nadal i converteix els seus membres en irreconciliables. El llenguatge que es fa servir sempre té connotacions negatives quan es defineix el procés amb l'objectiu de generar actituds de rebuig en el receptor del missatge, amb mots reiteradament repetits com ara divisió, trencament, desafiament, amenaça, cop d'estat, imposició, dictadura, etc. ,que fan antipàtica la causa catalana. A més, asseguren que es tracta d'un procés del tot il·legal que no tindrà cap reconeixement internacional, que és alimentat pels mitjans de comunicació públics, que es vol la independència per tapar la corrupció i que és una utopia del tot irrealitzable, mentre descriuen falsament un panorama social a Catalunya on la llengua espanyola és perseguida i sense possibilitats d'emprar-la en públic, que no hi ha llibertat de premsa i que l'ambient d'imposició del català converteix la societat catalana en un espai irrespirable. Cal dir que aquest darrer apartat del discurs també ha estat utilitzat recentment per dirigents socialistes com Patxi López, si bé sense gaire èxit, ja que, quan "l'esquerra" fa el discurs de la dreta és aquesta darrera la que en té els drets d'autor i hom la prefereix com a original, per davant del recurs a la fotocòpia mal feta. Aquesta descripció no té cap versemblança aquí, però en canvi passa com a bona a Espanya, on molta gent de bona fe s'empassa la mentida, ja que és avalada per la quasi totalitat dels seus mitjans de comunicació escrits, digitals i audiovisuals, amb excepcions comptadíssimes.


En el cas del president del govern i, alhora, líder del PP, Mariano Rajoy, si bé en ocasions també utilitza algun dels ingredients anteriors, normalment insisteix sempre en tres altres aspectes. Segons ell, el seu partit i el seu govern defensaran sempre la sobirania nacional d'Espanya, la seva integritat territorial i el que ell anomena la igualtat de tots els espanyols davant la llei. Cal reconèixer que, dit així, sembla molt rigorós i també fàcil d'entendre, per més que, en realitat, totes tres afirmacions siguin també una gran mentida. D'entrada, parlar de sobirania nacional d'Espanya, en l'actualitat, no deixa de ser un concepte un xic relatiu, incomparable al sentit que tenia fa dècades, atesa la condició del Regne d'Espanya com a estat integrant de la Unió Europea. Aquesta circumstància explica que la majoria del marc legal actual l'estableixin les institucions europees i no les espanyoles i que, tot sovint, des dels pressupostos, fins a mesures sanitàries i moltes d'altres, la sobirania nacional espanyola no existeixi, perquè depèn de criteris europeus. I en matèria militar, per exemple, la sobirania també és inexistent, ja que no s'enlaira cap avió de combat espanyol que no tingui el vistiplau de l'OTAN, organització a què pertany Espanya. En els aspectes essencials, doncs, la sobirania espanyola no existeix, ja que es troba sotmesa a una altra sobirania supranacional.

La integritat de la nació espanyola, d'altra banda, fa aigües en la mesura que, considerant com considera el govern espanyol que Gibraltar en forma part, és més que evident que Espanya no té cap autoritat sobre aquest territori, adscrit a una altra sobirania, la britànica. L'episodi esperpèntic creat pel govern d'Aznar el juliol de 2002, a propòsit de l'illa Perejil on viu un ramat de cabres, dóna la mesura de la capacitat de ridícul internacional que pot arribar a protagonitzar Espanya, en nom de la sobirania nacional. Finalment, l'apel·lació a la igualtat de tots els ciutadans espanyols davant la llei, a hores d'ara, vist algun judici celebrat fa poc a Mallorca, sembla un acudit o un insult a la intel·ligència. Com es pot parlar d'igualtat davant la llei, quan resulta que els ciutadans espanyols de llengua castellana tenen el seu idioma oficial -i hegemònic- a tot l'estat i, en els territoris castellanoparlants, no comparteixen oficialitat amb cap altra llengua, cosa que contrasta amb el que passa als Països Catalans, el País Basc i Galícia? Tampoc no es pot parlar d'igualtat quan, per exemple, la constitució espanyola preveu la possibilitat de fusió de Navarra i la Comunitat Autònoma Basca (CAB), mentre, en canvi, prohibeix la federació de comunitats autònomes, article pensat exclusivament per a impedir la confluència de Catalunya, el País Valencià i les Balears. Però, sobretot, on és la igualtat entre el sistema fiscal existent al País Basc (Navarra i CAB), en règim de concert econòmic, i el de tots els altres territoris, Països Catalans inclosos, que pateixen el drenatge reiterat de l'estat? I on és la igualtat entre aquells que poden comunicar-se amb trens de gran velocitat entre ells i fer anar mercaderies d'un lloc a l'altre i aquells, com nosaltres, privats del corredor mediterrani que ho faci tot possible? Ni sobirania, ni integritat, ni igualtat, doncs, perquè aquest és un discurs fals, pura propaganda nacionalista espanyola, destinada a estendre la mentida per aconseguir que, al final, de tants cops de ser sentida, acabi esdevenint veritat per a molta gent. I ja se sap: feina feta, no té destorb.