La societat actual es caracteritza perquè és diversa, més lliure i, lògicament, complexa. La tècnica i la ciència aporten avenços molt positius que incorporem al dia a dia.

Davant d'aquest escenari, governs, administracions, empreses i entitats haurien de gestionar més acuradament per donar solució a aquesta complexitat. I la primera regla d'or hauria de ser no cercar embulls on no n'hi ha.

En certa manera és el cas de la tramitació a l’administració. És ben sabut: tramitar amb l'administració és una gesta. M’hi vaig trobar quan vaig instal·lar plaques solars al pis i em vaig passar a la mobilitat elèctrica. I això malgrat la meva teòrica expertesa per tramitar en línia.

Algunes administracions han posat la banya en l’anomenada comunicació clara i hi destinen força recursos. El concepte, sorgit en el món acadèmic, és ben lloable perquè respon a una de les necessitats que planteja la disciplina de la comunicació. I està bé que l’administració revisi els tràmits perquè s’adaptin als estàndards d’aquesta disciplina, bo i recordant que les institucions catalanes s'han valgut de la gran feina que es va fer per normalitzar i simplificar els registres administratiu i jurídic amb la represa de la democràcia. Sols repassant la història un s’adona que ja fa anys que maldem per disposar d’un registre lingüístic administratiu i jurídic clar, simple i genuí.

Però la insistència d’alguns directius a focalitzar els problemes de la tramitació en la claredat dels formularis i interaccions –repeteixo– pot fer que els ciutadans ho identifiquem com l’espessa capa de vernís que intenta dissimular la inacció –o la falta de compromís– per atacar l’encarcarada burocràcia que tants diners ens costa als ciutadans i societat en general.

Perquè... on, caram, és el problema? Com l'administració explica els tràmits? O en el procés que hi ha darrere? Siguem sincers: els tràmits actuals estan pensats en paper i blindats per la desconfiança del sistema cap a un ciutadà-gairebé-delinqüent per la idolatria de l'administració cap al principi de seguretat jurídica.

Mentrestant la publicitat governamental no para i parla de no-sé-quants tràmits simplificats. Més enllà dels enrevessats i efímers noms de programa que ideen, els canvis se centren en les funcionalitats TIC dels formularis (digitalització, interoperabilitat, eficiència de la IA, comunicació clara, millora en la gestió de les eines corporatives...). Obvien què s'hauria de tocar per superar tanta burocràcia!

El més empipador és que aquests mateixos directius polítics de la comunicació clara en els tràmits han col·laborat en bona part a contaminar la manera natural de xerrar. Per influència seva, la gent del carrer ja repeteixen, per exemple, que “desenvolupen tasques” o “entomen projectes” i “la veritat” i “en principi” això no en té res de llenguatge clar i planer.

De retruc, d’entre les aficions balderes de l’administració, hi podríem afegir el munt de guies de l’administració per a un llenguatge no sexista i inclusiu. Aquest desfici va donar lloc al posicionament contrari d’acadèmiques i filòlogues (recollit en el llibre 'Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou'), encapçalades per la reconeguda Carme Junyent.

Els arguments de les acadèmiques que s’hi oposen es basen en criteris científics, sociolingüístics i en un feminisme militant que prioritza els canvis reals als formals. Fonamenten la crítica en pautes lingüístiques (masculí com a gènere no marcat, gènere gramatical distint del gènere social, formes que trenquen sovint amb la sintaxi catalana...). I en destaquen un, d’argument, que fa rumiar: si reivindiquem desdoblar sempre el gènere, a més de fer més feixuc i atuïdor el missatge, potser s’aconsegueix l’efecte contrari (invisibilització de la dona) en aquell moment quan no s’usi la forma femenina perquè s’hagi optat per alleugerir el text o missatge.

Per això es pot dir que una formulació massa extrema d’un model lingüístic no sexista pot diferir del criteri de les autoritats científiques de la llengua, i això sembla impensable en altres àmbits acadèmics (sociologia, economia, salut...). Una cosa és avançar cap a formes contenidores dels dos gèneres que no afecten l’eficàcia comunicativa (professorat, alumnat, ciutadania...) i una altra de diferent és transformar les comunicacions en autèntiques gimcanes lingüístiques: textos de dobles formes, amb comes i barres (el/la director/a) que són una murga o la creació de neologismes que no són precisament ni concisos ni clars (persona tramitadora...).

Tenim assumit que el llenguatge i les seves regles (morfològiques, sintàctiques, terminològiques...) són una eina que pot ajudar a canviar i millorar les relacions de les persones i la societat en general. Això explica que hi hagi organitzacions que marquen un canvi de gènere en la seva denominació i ho manifesten explícitament (com ara el Sindicat de Llogateres). Però no és el mateix quan una entitat canvia el gènere dels seus clients en les comunicacions. És el que sorprenentment fa Som Energia quan em tracten de "sòcia" a pesar d’insistir-los que vull que, quan es relacionin amb mi, respectin el tractament de gènere formulat seguint el criteri filològic científic i no pas pel capteniment ideològic de l’actual directiva.

No cal portar els temes de llengua fins aquests extrems. Si no, les institucions, necessitades com estan de guanyar suport, encara gosaran llançar alguna campanya com El Govern de tot-don...