El temporal de vent i pluja no és l'única tempesta desfermada a Catalunya en aquests dies previs de Nadal. També hem viscut alguna inclemència política de certa intensitat, sense més conseqüències -aparentment- que la revelació d’un evident vertigen. Una alta dirigent del PDECat expressa públicament dubtes sobre la viabilitat del referèndum que el govern està determinat a fer. Ràpidament el president surt a esvair qualsevol ombra i llança un missatge amb destinatari múltiple. Puigdemont avisa als de fora, però també als de dins, que ja no hi ha més camí que la línia recta cap al referèndum.
En política les desautoritzacions són difícils de dissimular. El que va fer el president Puigdemont dissabte, després de l’entrevista a Mercè Conesa a NacióDigital era nítidament una desautorització. "Indefectiblement", hauríem de dir en aquest cas. La correcció immediata era inevitable precisament en el moment en el qual es veu nítidament la buidor de l’operació diàleg Soraya-Millo i, sobretot, quan el govern està treballant activament per un referèndum que comença a tenir les primeres complicitats internacionals visibles.
Anècdota? Accident de comunicació? Potser sí, però també un símptoma molt clar de la proximitat del repte. Estiguem preparats per assumir que, un cop passades les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, podem assistir a episodis de tota mena que afectin no només els antics convergents sinó molt probablement altres forces del canviant mapa polític català. Els nervis formen part de la condició humana i els polítics no en son aliens. Algú s’atreveix a donar per tancades les convulsions que afecten el sistema de partits de Catalunya en els sis anys i mig que han transcorregut des de la sentència de l’Estatut?
La determinació del “referèndum o referèndum” posa a prova les habilitats comunicatives, però també les lleialtats i les conviccions. Qualsevol evolució dels esdeveniments en els propers mesos que pogués semblar una repetició de jugades anteriors seria rebutjada per una gran majoria de ciutadans que abominen la idea del "bucle". Els prop de dos milions i mig de persones que van votar simbòlicament el 9 de novembre de 2014 ara volen fer-ho de debò. Segurament bona part dels partidaris d’aquell "sí, sí" es pregunten encara com és que no van ser convocats a unes eleccions de forma immediata. A la immensa majoria de votants del 9-N i als centenars de milers de manifestants de cada Onze de Setembre els importen un rave els càlculs de partit o tacticismes d’última hora. El hàmster ha saltat i la roda ja no pot seguir girant.
En política les desautoritzacions són difícils de dissimular. El que va fer el president Puigdemont dissabte, després de l’entrevista a Mercè Conesa a NacióDigital era nítidament una desautorització. "Indefectiblement", hauríem de dir en aquest cas. La correcció immediata era inevitable precisament en el moment en el qual es veu nítidament la buidor de l’operació diàleg Soraya-Millo i, sobretot, quan el govern està treballant activament per un referèndum que comença a tenir les primeres complicitats internacionals visibles.
Anècdota? Accident de comunicació? Potser sí, però també un símptoma molt clar de la proximitat del repte. Estiguem preparats per assumir que, un cop passades les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, podem assistir a episodis de tota mena que afectin no només els antics convergents sinó molt probablement altres forces del canviant mapa polític català. Els nervis formen part de la condició humana i els polítics no en son aliens. Algú s’atreveix a donar per tancades les convulsions que afecten el sistema de partits de Catalunya en els sis anys i mig que han transcorregut des de la sentència de l’Estatut?
La determinació del “referèndum o referèndum” posa a prova les habilitats comunicatives, però també les lleialtats i les conviccions. Qualsevol evolució dels esdeveniments en els propers mesos que pogués semblar una repetició de jugades anteriors seria rebutjada per una gran majoria de ciutadans que abominen la idea del "bucle". Els prop de dos milions i mig de persones que van votar simbòlicament el 9 de novembre de 2014 ara volen fer-ho de debò. Segurament bona part dels partidaris d’aquell "sí, sí" es pregunten encara com és que no van ser convocats a unes eleccions de forma immediata. A la immensa majoria de votants del 9-N i als centenars de milers de manifestants de cada Onze de Setembre els importen un rave els càlculs de partit o tacticismes d’última hora. El hàmster ha saltat i la roda ja no pot seguir girant.