"Mai no s’insistirà prou en la naturalesa i la gravetat
d’aquesta campanya contra la nostra moral. (...) Consisteix
a fer-nos disputar un combat de boxa amb una mà lligada
a l’esquena, contra un adversari que lluita amb totes dues i
que ens atonyina; i en acabar s’acosta un fals amic amb aire
compadit i paternal a dir-nos: «És que no en saps»".
Dels turons a l’altra banda del riu
Jordi Pujol
La campanya és eterna, un martelleig constant que no s’atura. “No sabéis. Habíais sido algo, pero ya no sois nada. Vais a menos. Qué lástima, la Cataluña motor de España convertida en un harapo decadente. El nacionalismo empobrece. !Mirad nuestra economía! ¡Mirad nuestra capital! ¡Mirad nuestra Feria! ¡Mirad nuestro aeropuerto! ¡Madrid ha ganado, Cataluña ha perdido!”. La campanya ve de molt lluny, però sempre falla, sempre s’equivoca. I, tot i això, massa catalans se la creuen, abaixen les orelles i es lamenten entristits, enduts pel desànim. L’altaveu dels mitjans espanyols és potentíssim i ressona amb força a Catalunya.
El mirall madrileny ens deforma, però la realitat és ben bé una altra. Des de la pandèmia, l’economia catalana creix més que l’espanyola i per sobre de la mitjana europea. Hi ha raons per l’optimisme i la confiança més enllà de les xifres de PIB. La Fira de Barcelona supera la de Madrid i s’ha convertit en la referència europea en tecnologia. Al darrer rànquing del Financial Times tres escoles de negoci catalanes tornen a ser entre les millors del món. El primer computador quàntic del sud d’Europa serà a Barcelona. Cada poques setmanes alguna gran companyia internacional anuncia un nou centre d’innovació al Cap i Casal. A tots els llistats de les ciutats europees més dinàmiques en el panorama startup Barcelona surt a dalt de tot. La llista podria continuar una bona estona. I tot amb la mà lligada a l’esquena del dèficit fiscal, la manca d’inversions i un Estat que, gairebé sempre, fa més nosa que servei.
Barcelona manté el seu dinamisme i ho fa sense desertificar Catalunya. Tot i la pressió de la capital, la distribució del PIB català per regions no ha canviat gaire els darrers vint anys. Del Vallès a Lleida passant per les comarques de Girona i el Camp de Tarragona, el país en el seu conjunt evoluciona amb un equilibri difícil, però sostingut. “Madrid se va”, “Madrid se ha ido”, Pasqual Maragall ho va deixar escrit fa més de vint anys, però la víctima de l’escapada no ha estat Catalunya sinó l’Espanya castellana. El DF espanyol creix a gran velocitat perquè, d’Astúries a Còrdova i d’Albacete a León, el Gran Madrid ha xuclat totes les energies de la Meseta per construir un gegant enmig del desert. Catalunya guanya, Madrid goleja, Espanya perd.
La caverna mediàtica espanyola ataca, molts mitjans catalans amplifiquen el missatge i la política catalana els fa el joc massa sovint. Una oposició destructiva pot fer molt de mal en un país sense estructures sòlides. Catalunya té problemes gruixuts. Dificultats econòmiques, socials, demogràfiques i polítiques. La llista és llarga, però cap d’aquests dèficits no justifica el desànim i, encara menys, l’enlluernament amb un Madrid de cartró pedra, alimentat amb diner públic i aixecat sobre un desequilibri constant del terreny de joc espanyol.
I doncs, què fer? Evitar parar massa atenció al mirall que et deforma ja seria un primer pas. Com defensar-se? Altaveus i missatges propis, autocentrament i mirada europea. Contra el martelleig del desprestigi, veritats i xifres. Contra els seus altaveus, mitjans i missatges propis. Contra el Madrid triomfant, la realitat de la desertificació espanyola. Contra la caverna, l’autocentrament. Contra Madrid com a unitat de mesura, la mirada a Milà, Amsterdam. Marsella i Praga. No defallir, confiar en el país, somriure i plantar cara a la mentida.
d’aquesta campanya contra la nostra moral. (...) Consisteix
a fer-nos disputar un combat de boxa amb una mà lligada
a l’esquena, contra un adversari que lluita amb totes dues i
que ens atonyina; i en acabar s’acosta un fals amic amb aire
compadit i paternal a dir-nos: «És que no en saps»".
Dels turons a l’altra banda del riu
Jordi Pujol
La campanya és eterna, un martelleig constant que no s’atura. “No sabéis. Habíais sido algo, pero ya no sois nada. Vais a menos. Qué lástima, la Cataluña motor de España convertida en un harapo decadente. El nacionalismo empobrece. !Mirad nuestra economía! ¡Mirad nuestra capital! ¡Mirad nuestra Feria! ¡Mirad nuestro aeropuerto! ¡Madrid ha ganado, Cataluña ha perdido!”. La campanya ve de molt lluny, però sempre falla, sempre s’equivoca. I, tot i això, massa catalans se la creuen, abaixen les orelles i es lamenten entristits, enduts pel desànim. L’altaveu dels mitjans espanyols és potentíssim i ressona amb força a Catalunya.
El mirall madrileny ens deforma, però la realitat és ben bé una altra. Des de la pandèmia, l’economia catalana creix més que l’espanyola i per sobre de la mitjana europea. Hi ha raons per l’optimisme i la confiança més enllà de les xifres de PIB. La Fira de Barcelona supera la de Madrid i s’ha convertit en la referència europea en tecnologia. Al darrer rànquing del Financial Times tres escoles de negoci catalanes tornen a ser entre les millors del món. El primer computador quàntic del sud d’Europa serà a Barcelona. Cada poques setmanes alguna gran companyia internacional anuncia un nou centre d’innovació al Cap i Casal. A tots els llistats de les ciutats europees més dinàmiques en el panorama startup Barcelona surt a dalt de tot. La llista podria continuar una bona estona. I tot amb la mà lligada a l’esquena del dèficit fiscal, la manca d’inversions i un Estat que, gairebé sempre, fa més nosa que servei.
Barcelona manté el seu dinamisme i ho fa sense desertificar Catalunya. Tot i la pressió de la capital, la distribució del PIB català per regions no ha canviat gaire els darrers vint anys. Del Vallès a Lleida passant per les comarques de Girona i el Camp de Tarragona, el país en el seu conjunt evoluciona amb un equilibri difícil, però sostingut. “Madrid se va”, “Madrid se ha ido”, Pasqual Maragall ho va deixar escrit fa més de vint anys, però la víctima de l’escapada no ha estat Catalunya sinó l’Espanya castellana. El DF espanyol creix a gran velocitat perquè, d’Astúries a Còrdova i d’Albacete a León, el Gran Madrid ha xuclat totes les energies de la Meseta per construir un gegant enmig del desert. Catalunya guanya, Madrid goleja, Espanya perd.
La caverna mediàtica espanyola ataca, molts mitjans catalans amplifiquen el missatge i la política catalana els fa el joc massa sovint. Una oposició destructiva pot fer molt de mal en un país sense estructures sòlides. Catalunya té problemes gruixuts. Dificultats econòmiques, socials, demogràfiques i polítiques. La llista és llarga, però cap d’aquests dèficits no justifica el desànim i, encara menys, l’enlluernament amb un Madrid de cartró pedra, alimentat amb diner públic i aixecat sobre un desequilibri constant del terreny de joc espanyol.
I doncs, què fer? Evitar parar massa atenció al mirall que et deforma ja seria un primer pas. Com defensar-se? Altaveus i missatges propis, autocentrament i mirada europea. Contra el martelleig del desprestigi, veritats i xifres. Contra els seus altaveus, mitjans i missatges propis. Contra el Madrid triomfant, la realitat de la desertificació espanyola. Contra la caverna, l’autocentrament. Contra Madrid com a unitat de mesura, la mirada a Milà, Amsterdam. Marsella i Praga. No defallir, confiar en el país, somriure i plantar cara a la mentida.