Un dels problemes que plantegen els moviments socials d’alliberament és la necessitat de canviar el marc mental. Cal aprendre a pensar diferent. Una gran part de la societat catalana ho ha aconseguit i per això podem dir que el procés és ja irreversible: no es pot tornar a creure en l’autonomia. Com és lògic, hi ha una part de la societat que vol continuar a Espanya per sentiment, per immobilisme, per ideologia o per convicció federal: amb aquests, cal plantejar un debat respectuós.

Però encara hi ha un grup nombrós que és presoner dels mites. Un dels mites és: no ens deixaran. Un altre: no tenim prou força. I el tercer, que és el que vull comentar: hem de tornar als pactes de la Transició, que tan bé van anar. La Transició és un mite: segurament es va fer tot el que era possible, però ni de lluny va ser el millor dels mons per Catalunya o fins i tot per la formulació d’aquest estat democràtic que es basa en un fort bipartidisme espanyol i en la unitat sagrada sense dret a l’autodeterminació, referèndum impossible inclòs. No és veritat que, en aquells anys, no es parlés d’aquestes coses: de fet, l’independentisme havia aconseguit un cop d’efecte amb l’acte multitudinari del Fossar, l’any 1977. Però, com em va dir un pròcer de la Transició, “els catalans vam anar a negociar sense estar-ne preparats”. En unes altres paraules: van anar-hi amb el lliri a la mà, creient-se que tenien davant una Espanya nova. I no.

El que la Transició va endegar ara acaba de fracassar: la modernitat espanyola, el federalisme teòric, el cafè col·lectiu, l’amor etern. L’única lliçó que val és que, aleshores com ara, una minoria organitzada, conscient i amb il·lusió va aconseguir empènyer el procés més enllà del que estava previst. Amb l’aplaudiment de la immensa majoria. Tarradellas va tornar com a president de la Generalitat abans que hi hagués Constitució i autonomia. Doncs això: la història no només s’escriu, també s’empeny, amb legalitat reconeguda o amb legitimitat moral.