A les raneres de la República de Roma, durant els idus de març, un seguici de polítics malhumorats va ordir una conspiració que acabaria amb una sagnia d'armes blanques al Senat. La iconografia tradicional ens mostra els togats enfonsant els seus punyals per torns al cos ja madur de Juli Cèsar. Diu l'anecdotari que el pobre moribund, en veure el seu protegit Marco Junio ​​Bruto entre els complotistes, va llançar un lament d'incredulitat o retret. “Tu també, Brut, fill meu?”. La historiografia desmenteix l'anècdota, però poques vegades una frase ha resumit tan bé una traïció.

[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]

Alguna cosa similar devia haver pensat Isabel Díaz Ayuso quan Pablo Casado va anar al programa de Carlos Herrera per fer de llançador de ganivets contra els negocis nepotistes del germà Tomás. Al compte de Twitter del Partit Popular encara es poden llegir les declaracions que fet i fet li costarien a Casado el cap: “La qüestió és si és comprensible que l'1 d'abril, quan morien a Espanya 700 persones, es pot contractar amb la teva germana i rebre 286.000 euros de benefici per vendre màscares”.

Hi va haver un breu espai de temps en què no estava gens clar com acabaria l'embolic, però semblava evident que començarien a rodar caps. En aquell instant d'incertesa, n'hi havia prou amb assenyalar el que és evident: que els diaris conservadors sobreviuen gràcies al generós reguitzell de subvencions i que la Comunitat de Madrid els ha banyat en or, mentre que Casado, captiu i desarmat, amb prou feines comptava amb una simpatia utilitària i circumstancial d'alguns afiliats. Les capçaleres es van decantar per Díaz Ayuso i Casado va caure pel desguàs.

I Feijóo va arribar amb la seva aura de moderat, amb el seu currículum inflat de gestor tranquil, amb una bona premsa de tipus maco i solvent, l'únic capaç de tornar el Partit Popular pel camí de la centralitat i del Govern. Tot just uns dies després que es consumés el relleu a Gènova, van començar a proliferar els pactes autonòmics amb Vox i hem arribat al dia que l'aliança ja es pot considerar estratègica, per molts eufemismes que s'emprin. Feijóo i Abascal, la Pili i Mili de la dreta trasbalsada, ja formen una parella de fet a les bancades del Congrés.

Aquests dies, la premsa dretana ha fet pinya al voltant de Feijóo sense deixar una escletxa a les especulacions ni als dubtes. Ara toca repetir el mateix conjur de sempre, la matraca pesada contra l'amnistia, el comunisme i el separatisme, un neofranquisme discursiu que no neix de cap moderació sinó dels think tanks de Vox, Aznar i l'ayusisme. Els mitjans que ara acompanyen Feijóo sobreviuen gràcies a la pasta oca de les comunitats autònomes on el PP i Vox governen amb béns guanys. Mai no hi va haver cap Feijóo moderat. Ayuso segueix sostenint per l'empunyadura el ganivet amb què va decapitar Casado.