Arran de la detenció, entre d’altres persones, de l'editor Oriol Soler, la seva companya Marina Llansana (vicepresidenta d’Òmnium Cultural) va publicar a El Punt Avui un article molt reconfortant titulat "Què és un país". Llansana hi repassava les mostres de solidaritat immediata que havia rebut durant la detenció del seu company i l’escorcoll de casa seva, tant de la gent del seu entorn més proper com de moltes persones anònimes i desconegudes que no van dubtar a deixar-ho tot i donar escalf a les víctimes de la repressió política.
L’article era especialment reconfortant perquè retrata una xarxa densa de solidaritat incondicional i espontània, i això és el teixit imprescindible per qualsevol moviment que, com l’independentisme català, ha de fer front a la repressió. En el moment en què es trenca aquesta solidaritat interna és quan la repressió ha guanyat.
Era un article reconfortant, sobretot, perquè ajudava a veure-hi més enllà dels ambients tòxics de l’independentisme, que també hi són. El dia de les detencions, per exemple, Marta Vilalta, la secretària general adjunta i portaveu del partit d’alguns dels detinguts, va ser escridassada per alguns sectors de l’independentisme organitzat a la plaça Sant Jaume i va haver de fer les seves declaracions a crits i suportant una tensió afegida a la de les detencions dels seus companys.
Aquells dies, també, l’independentisme tòxic va fer de les seves al seu terreny preferit, que són les xarxes socials. Moltes persones que van (vam) protestar per les detencions, van (vam) rebre tota mena d’insults i improperis. I, sobretot, vam rebre molta culpabilització per les detencions. S’ha imposat en un racó de l’independentisme més tòxic la idea segons la qual la repressió és responsabilitat d’alguns dels que la pateixen i dels seus entorns.
Sobretot si defensem la idea que l’independentisme ha d’engegar un procés d’acumulació de força democràtica si no es vol tornar a estavellar a la paret. I, encara pitjor, si defensem que al remat el procediment per solucionar el conflicte polític que vivim necessàriament haurà de comptar amb un gran consens intern a la societat catalana. Són idees de les quals se’n pot discrepar. Però culpabilitzar-les de la repressió de l’estat, o acusar-les de ser innocents respecte de la naturalesa repressiva de l’estat és no haver entès res.
I, sobretot, és profundament ofensiu i per això és inacceptable en el marc d’una relació política o professional mínimament civilitzada. Però sobretot, és molt destructiu per al moviment independentista, perquè aquesta actitud trenca la solidaritat interna mínima que necessita un moviment per sobreposar-se a la repressió. Si s’imposés aquesta dinàmica tòxica de culpabilització i manca de solidaritat interna, el moviment estaria definitivament desarmat davant la repressió.
Per això era tan reconfortant saber que no va ser això el que es va trobar la Marina Llansana. Perquè, per sort, al món real l’independentisme tòxic és encara residual. En tot cas, com sempre, la força de l’independentisme tòxic vindrà més de la seva capacitat de condicionar el comportament de la resta. I per això la millor resposta és no deixar-ho passar.
L’article era especialment reconfortant perquè retrata una xarxa densa de solidaritat incondicional i espontània, i això és el teixit imprescindible per qualsevol moviment que, com l’independentisme català, ha de fer front a la repressió. En el moment en què es trenca aquesta solidaritat interna és quan la repressió ha guanyat.
Era un article reconfortant, sobretot, perquè ajudava a veure-hi més enllà dels ambients tòxics de l’independentisme, que també hi són. El dia de les detencions, per exemple, Marta Vilalta, la secretària general adjunta i portaveu del partit d’alguns dels detinguts, va ser escridassada per alguns sectors de l’independentisme organitzat a la plaça Sant Jaume i va haver de fer les seves declaracions a crits i suportant una tensió afegida a la de les detencions dels seus companys.
Aquells dies, també, l’independentisme tòxic va fer de les seves al seu terreny preferit, que són les xarxes socials. Moltes persones que van (vam) protestar per les detencions, van (vam) rebre tota mena d’insults i improperis. I, sobretot, vam rebre molta culpabilització per les detencions. S’ha imposat en un racó de l’independentisme més tòxic la idea segons la qual la repressió és responsabilitat d’alguns dels que la pateixen i dels seus entorns.
Sobretot si defensem la idea que l’independentisme ha d’engegar un procés d’acumulació de força democràtica si no es vol tornar a estavellar a la paret. I, encara pitjor, si defensem que al remat el procediment per solucionar el conflicte polític que vivim necessàriament haurà de comptar amb un gran consens intern a la societat catalana. Són idees de les quals se’n pot discrepar. Però culpabilitzar-les de la repressió de l’estat, o acusar-les de ser innocents respecte de la naturalesa repressiva de l’estat és no haver entès res.
I, sobretot, és profundament ofensiu i per això és inacceptable en el marc d’una relació política o professional mínimament civilitzada. Però sobretot, és molt destructiu per al moviment independentista, perquè aquesta actitud trenca la solidaritat interna mínima que necessita un moviment per sobreposar-se a la repressió. Si s’imposés aquesta dinàmica tòxica de culpabilització i manca de solidaritat interna, el moviment estaria definitivament desarmat davant la repressió.
Per això era tan reconfortant saber que no va ser això el que es va trobar la Marina Llansana. Perquè, per sort, al món real l’independentisme tòxic és encara residual. En tot cas, com sempre, la força de l’independentisme tòxic vindrà més de la seva capacitat de condicionar el comportament de la resta. I per això la millor resposta és no deixar-ho passar.