Febrer de 2014. El diputat del PP català Enric Millo afirma que el president de la Generalitat “perd el temps buscant el suport de països estrangers que res tenen a veure amb la realitat catalana”. Era la seva declaració “lamentant” la publicació d'un article d'Artur Mas a sis diaris europeus. Encara no s'havia decidit ni la data ni la pregunta de la consulta del 9 de novembre, però ja havia començat el partit que, segons definició de l'exministre espanyol José Manuel Garcia Margallo, “es juga a l'exterior”.
Abril de 2017. El mateix Enric Millo, 'ascendit' ara per Rajoy a delegat del govern espanyol a Catalunya, es reuneix amb una delegació de congressistes dels Estats Units. En aquesta reunió un dels interlocutors nord-americans, el president del subcomitè per Europa, Dana Rorabacher, es mostra partidari del referèndum sobre la independència (o no) de Catalunya. Millo, que igual que Margallo és home una mica més sincer que la mitjana dels seus companys de partit, ho admet públicament. Què ha passat en aquests darrers anys? Com està el marcador del partit internacional Catalunya-Espanya?
La trobada a Atlanta del president Puigdemont amb l'expresident dels EUA i premi Nobel de la Pau Jimmy Carter és un símptoma clar que la competició sobre el relat exterior del conflicte no l'està guanyant el Regne d'Espanya. Un gol que pot ser decisiu, si això fos un campionat de futbol. Tot i comptar d'entrada amb el lògic suport de la comunitat internacional formada per estats amb interessos entrecreuats el govern espanyol es col·loca en el cantó perdedor. Utilitzar l'estructura diplomàtica per negar tot diàleg (interior o exterior) i dedicar-la -cada cop amb menys èxit- a boicotejar sistemàticament les iniciatives d'explicació internacional del Govern de Catalunya genera anticossos. Una cosa és la lleialtat entre estats socis i aliats o el principi de no ingerència i altra cosa són les trampetes, pressions o intents de censura, sovint ridículs, segons els casos que hem anat coneixent.
Margallo sap molt bé què vol dir jugar en la competició internacional. El procés català passa per un referèndum amb garanties i auditat per la comunitat internacional. Si el Govern i el Pacte Nacional pel Referèndum aconsegueixen activar observadors reconeguts en el context mundial, el mur espanyol contra el dret d'autodeterminació haurà caigut definitivament. Per això l'acció exterior catalana es concentra ara mateix en aquest objectiu i per això mateix tot l'esforç de l'aparell de l'Estat es concentra en impedir el referèndum de la manera que sigui. Aquest partit necessita àrbitres de prestigi. Si hi ha observadors internacionals neutrals, implicats i compromesos públicament des del mateix moment de la convocatòria, el referèndum podrà saltar per damunt d'impugnacions, suspensions, amenaces o sentències d'inhabilitació.
Abril de 2017. El mateix Enric Millo, 'ascendit' ara per Rajoy a delegat del govern espanyol a Catalunya, es reuneix amb una delegació de congressistes dels Estats Units. En aquesta reunió un dels interlocutors nord-americans, el president del subcomitè per Europa, Dana Rorabacher, es mostra partidari del referèndum sobre la independència (o no) de Catalunya. Millo, que igual que Margallo és home una mica més sincer que la mitjana dels seus companys de partit, ho admet públicament. Què ha passat en aquests darrers anys? Com està el marcador del partit internacional Catalunya-Espanya?
La trobada a Atlanta del president Puigdemont amb l'expresident dels EUA i premi Nobel de la Pau Jimmy Carter és un símptoma clar que la competició sobre el relat exterior del conflicte no l'està guanyant el Regne d'Espanya. Un gol que pot ser decisiu, si això fos un campionat de futbol. Tot i comptar d'entrada amb el lògic suport de la comunitat internacional formada per estats amb interessos entrecreuats el govern espanyol es col·loca en el cantó perdedor. Utilitzar l'estructura diplomàtica per negar tot diàleg (interior o exterior) i dedicar-la -cada cop amb menys èxit- a boicotejar sistemàticament les iniciatives d'explicació internacional del Govern de Catalunya genera anticossos. Una cosa és la lleialtat entre estats socis i aliats o el principi de no ingerència i altra cosa són les trampetes, pressions o intents de censura, sovint ridículs, segons els casos que hem anat coneixent.
Margallo sap molt bé què vol dir jugar en la competició internacional. El procés català passa per un referèndum amb garanties i auditat per la comunitat internacional. Si el Govern i el Pacte Nacional pel Referèndum aconsegueixen activar observadors reconeguts en el context mundial, el mur espanyol contra el dret d'autodeterminació haurà caigut definitivament. Per això l'acció exterior catalana es concentra ara mateix en aquest objectiu i per això mateix tot l'esforç de l'aparell de l'Estat es concentra en impedir el referèndum de la manera que sigui. Aquest partit necessita àrbitres de prestigi. Si hi ha observadors internacionals neutrals, implicats i compromesos públicament des del mateix moment de la convocatòria, el referèndum podrà saltar per damunt d'impugnacions, suspensions, amenaces o sentències d'inhabilitació.