El pla García-Margallo
«La proposta de l'exministre d'Exteriors espanyol no és cap exabrupte. Tard o d'hora les posicions s'hauran de moure si es vol resoldre el conflicte territorial a l'Estat»

Ara a portada

- Germà Capdevila
- Periodista i editor
Publicat el 28 de juliol de 2023 a les 19:15
Actualitzat el 28 de juliol de 2023 a les 19:27
Van ser unes declaracions que van passar desapercebudes, primer a Catalunya Ràdio i després repetides en una entrevista a l’agència EFE. No van ser cap exabrupte, sinó que van ser paraules calculades i mesurades, en boca d’un dels portaveus de l’establishment espanyol amb interlocució directa amb Europa. Un dels protagonistes d’algunes de les maniobres més fosques per aturar el procés d’independència de Catalunya.
L’exministre d’Afers Exteriors Espanyols José Manuel García-Margallo va explicar quina podria ser l’oferta de Pedro Sánchez als sobiranistes catalans i bascos per obtenir el seu suport i formar govern. Segons l’ara eurodiputat del PP, la fórmula passaria per “la modificació dels estatus d’Euskadi i Catalunya per aconseguir tres coses”. La primera, “la consagració jurídica de la nació basca i la nació catalana”. La segona, l’impuls d’una bateria normativa “amb un nivell d’exhaustivitat que impedeixi la labor de l’Estat”. Finalment, “la substitució de la jurisdicció del Tribunal Constitucional per un procediment arbitral per resoldre els conflictes” entre els Catalunya o Euskadi i l’Estat.
És evident que es tracta d’una idea rumiada i destil·lada, que sorprèn per venir d’un exministre i actual eurodiputat del Partit Popular. L’establishment espanyol i europeu no compren el discurs de Sánchez de pacificació del conflicte català, i saben que el fracàs de l’embat del 2017 va deixar irresolt l’encaix d’una Catalunya que no es troba còmoda dins l’Estat espanyol. Els resultats diabòlics de les eleccions espanyoles, amb el renovat protagonisme del president Puigdemont, demostra que el conflicte encara és ben viu i que tard o d’hora s’haurà d’abordar.
La fórmula Margallo recorda la reacció canadenca a l’embat independentista del Quebec, a finals del segle passat. La cessió de competències i el reconeixement explícit de la realitat nacional quebequesa van contribuir decididament a diluir les pulsions sobiranistes, sobretot als marges del moviment. És un camí que cap dirigent espanyol accepta en públic però que admeten en privat, sobretot en converses amb els seus homòlegs europeus. Precisament els ambients on es mou ara García-Margallo.
Els bons resultats de Pedro Sánchez demostren que el seu electorat és capaç de digerir les decisions més agosarades, com ho són els indults i la reforma del codi penal a ulls dels votants espanyols. Si vol mantenir-se a la Moncloa, ha de posar en marxa tota la seva astúcia política per dissenyar una oferta que pugui ser acceptada per catalans i bascos i alhora ser metabolitzada amb el temps per l’electorat espanyolista. Una solució que pot assemblar-se molt a la proposada per García-Margallo. Tot i que segurament quedaria molt lluny de les aspiracions catalanes, és molt clar que farien avançar unes quantes caselles el camí cap a la independència.
L’exministre d’Afers Exteriors Espanyols José Manuel García-Margallo va explicar quina podria ser l’oferta de Pedro Sánchez als sobiranistes catalans i bascos per obtenir el seu suport i formar govern. Segons l’ara eurodiputat del PP, la fórmula passaria per “la modificació dels estatus d’Euskadi i Catalunya per aconseguir tres coses”. La primera, “la consagració jurídica de la nació basca i la nació catalana”. La segona, l’impuls d’una bateria normativa “amb un nivell d’exhaustivitat que impedeixi la labor de l’Estat”. Finalment, “la substitució de la jurisdicció del Tribunal Constitucional per un procediment arbitral per resoldre els conflictes” entre els Catalunya o Euskadi i l’Estat.
És evident que es tracta d’una idea rumiada i destil·lada, que sorprèn per venir d’un exministre i actual eurodiputat del Partit Popular. L’establishment espanyol i europeu no compren el discurs de Sánchez de pacificació del conflicte català, i saben que el fracàs de l’embat del 2017 va deixar irresolt l’encaix d’una Catalunya que no es troba còmoda dins l’Estat espanyol. Els resultats diabòlics de les eleccions espanyoles, amb el renovat protagonisme del president Puigdemont, demostra que el conflicte encara és ben viu i que tard o d’hora s’haurà d’abordar.
La fórmula Margallo recorda la reacció canadenca a l’embat independentista del Quebec, a finals del segle passat. La cessió de competències i el reconeixement explícit de la realitat nacional quebequesa van contribuir decididament a diluir les pulsions sobiranistes, sobretot als marges del moviment. És un camí que cap dirigent espanyol accepta en públic però que admeten en privat, sobretot en converses amb els seus homòlegs europeus. Precisament els ambients on es mou ara García-Margallo.
Els bons resultats de Pedro Sánchez demostren que el seu electorat és capaç de digerir les decisions més agosarades, com ho són els indults i la reforma del codi penal a ulls dels votants espanyols. Si vol mantenir-se a la Moncloa, ha de posar en marxa tota la seva astúcia política per dissenyar una oferta que pugui ser acceptada per catalans i bascos i alhora ser metabolitzada amb el temps per l’electorat espanyolista. Una solució que pot assemblar-se molt a la proposada per García-Margallo. Tot i que segurament quedaria molt lluny de les aspiracions catalanes, és molt clar que farien avançar unes quantes caselles el camí cap a la independència.