Sempre s’ha atribuït a Hannah Arendt l’autoria de l’expressió banalitat del mal. I s’ha fet bé, ja que fou la pensadora alemanya la que, en el seu informe Eichmann a Jerusalem, utilitzà el concepte per referir-se al nazisme i el procés d’alienació del botxí envers el crim, en un sistema basat en els actes d’extermini. Però, en realitat, la idea és de Franz Kafka, que és el primer en definir l’absurd des dels límits de la modernitat.

De fet, en totes les novel·les del geni de Praga els personatges es troben atrapats entre l’espasa i la paret, en un món que no entenen, que els fa culpables, i que els expulsa sense necessitat de més explicació que la comoditat de la rutina pròpia. Doncs bé, com si ens trobéssim en la novel·la El Procés de Kafka, en la que no hi ha “raons”, ni explicació possible davant d’un delicte inexistent –i una sentència ja dictada-, el Partit Popular ha volgut fer de la protesta pacífica i legítima de la PAH el seu particular Josef K. Primer en boca de la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, i uns dies més tard en paraules de la sempre lúcida secretaria general del partit, Maria Dolores de Cospedal. La sentència? Els “escarnis” són nazisme pur.

A pesar de la poca intel·ligència, hom pot dir que es tracta d’una estratègia, la de criminalitzar la protesta, que no ens enganyem, ha sigut des de sempre el fet diferencial del PP en la política nacional. El moviment okupa, sense anar més lluny, ha patit l’estigma de la vinculació amb ETA, ja des dels dies de la Julia Garcia Valdecasas, la delegada dels governs Aznar a Catalunya. Però fins i tot com a estratègia la reacció és força simptomàtica. D’una banda, demostra la desesperació d’un govern arraconat per una mobilització social creixent, i la seva pròpia negligència. I de l’altra, descriu aquella banalització de la barbàrie que només és possible en un sistema d’impunitat, en un sistema que així li permet. Ho evidenciava fa ben pocs dies Jorge Fernàndez Díaz, el Ministre de l’Interior, quan en una compareixença de les seves equiparava l’avortament amb l’assassinat, i es quedava tan ample. O la mateixa delegada del Govern a Catalunya, Maria Llanos de Luna, en el recent homenatge brindat amb tots els honors als veterans de la feixista División Azul.    

És el què te el silenci i l’oblit. 36 anys de dictadura, de violació sistemàtica dels drets humans, d’impunitat en l’assassinat i adoctrinament en la moral soterrats sota la catifa de la vergonya. I el PP, el Partit Popular!, donant lliçons de democràcia i dignitat. La formació política que s’ha encarregat de vetar totes i cadascuna de les resolucions possibles per condemnar el franquisme, i que segueix comptant entre les seves files amb il·lustres figures de la dictadura més longeva i sanguinària de la història recent d’Europa, per utilitzar paraules del doctor Vicenç Navarro, demostrant al món la veritable Marca Espanya.

Perquè sí, aquesta és la Marca Espanya, i això és el Partit Popular. La més pura essència de les “virtuts” de la Transició “modèlica”, però la de veritat. La que bescanvià impunitat en el crim, oblit i perdó per un model democràtic deficitari i classista, sotmès només a la llei del Sobre i la privatització. I d’aquelles pols, aquests fangs. Si els criminals poden ser jutges, que deia Albert Camus, el PP pot ser botxí, i Mariano Rajoy el seu guru espiritual. Frases com “la igualdad biológica no es posible, pero tampoco lo es la igualdad social” així l’avalen. I que ningú s’enganyi, el nazisme, a diferència de lo d’aquí, sí que va tenir el seu Nuremberg.