El preu a pagar

«M'agafo a les paraules de Maria del Mar Bonet: "ens en sortirem". Per què? Perquè no ens podem imaginar que pugui ser d'una altra manera»

27 d’octubre de 2017
Una de les cantarelles contràries o escèptiques amb el procés ha estat la que deia que els independentistes no estaven disposats a pagar el preu que comporta trencar un estat com Espanya. Parlem del cost material, un cop passada la fase naïf de la revolució dels somriures. Doncs bé, la xifra d'aquest preu ja fa algunes setmanes que s'ha anat albirant a l'horitzó (i al carrer) i bé que la maquinària del procés ha continuat el seu camí, amb un episodi tan determinant com el d'aquest divendres al Parlament. És precipitat i una mica agosarat acusar de poruc algú quan encara no ha estat posat a prova, com també pot ser-ho titllar de valent a qui simplement és un inconscient.

Sembla que es va veient que tots venim de percepcions equivocades sobre l'adversari polític. Ni l'estat espanyol sabia el que es feia quan assegurava que l'1-O ningú no votaria ni l'independentisme ha calculat bé la capacitat del govern de Rajoy d'enrocar-se, fer valdre la seva posició de força i veure-hi fins i tot aliment per al seu creixement electoral. Ara, més difícil encara, tenim una declaració d'independència sense haver demostrat que l'independentisme representa més del 50% de la ciutadania, i en ajustada correspondència, corregida i augmentada de fet, l'estat tira endavant un article 155 que només satisfà plenament els votants del PP i de Ciutadans, i només una part dels del PSC. Entre el 30 i el 35% dels votants catalans?

Així, a cop de fet consumat i a través d'un túnel cada cop més estret, anem avançant aparentment encarats al pagament d'aquest preu en el qual, en tantes converses de barra de bar, semblava jugar-se l'honor de l'independentisme. El president Puigdemont, després d'unes quantes ziga-zagues, s'ha decantat per assumir un mandat d'1-O que no donava gaire marge de maniobra (allò que si guanyava el sí es declarava la independència, sense atendre a una coseta no pas menor com és la participació).

Però, bé, considerant els dubtes, frenades i converses d'aquestes darreres 48 hores, en què l'opció d'anar eleccions a canvi de renunciar a la repressió ha estat guanyadora en algunes franges horàries, és raonable acabar-te preguntant si la decisió presa és fruit del convenciment o es tracta d'una sortida a la desesperada, alimentada pel fet que l'alternativa, quedar-te amb els braços plegats a l'espera del 155, sembla pitjor. Per cert, això de votar d'amagat per evitar represàlies de l'estat del qual et vols independitzar no és precisament el gest que més convida a pensar que la declaració sorgeix d'una convicció plena en el seu èxit.

Quan amenaces algú de prendre-li tot, i a sobre fa temps que l'acuses gallina, fa de mal dir per on et pot sortir: potser pel camí més pedregós i més ambiciós. Però avui hem vist més entusiasme en els ciutadans que ocupaven la plaça de Sant Jaume que en les expressions de Puigdemont i Junqueras, allunyades de l'èpica que envolta les declaracions d'independència en l'imaginari popular. Eren mirades més aviat de pomes agres que no pas d'il·lusió. No semblava que reflectissin l'emoció atribuïble al dia d'un alliberament nacional.

No sóc aixafaguitarres de mena, no m'agrada la gent que es fa la interessant a força de portar la contrària perquè sí, però certes expressions d'eufòria al voltant de la proclamació d'aquest divendres les trobo precipitades. Queda molt partit per endavant. Gairebé tot el partit, de fet. Si és que s'arriba a jugar sencer. Els que titllaven l'independentisme de covard i el desafiaven a enfrontar-se amb l'estat fins al final i a assumir el famós preu a pagar, ara ja ho tenen.

El xoc no és de trens sinó d'una locomotora d'alta velocitat contra un vagó de metro, tot i que la primera no pot prémer l'accelerador tant com voldria i el segon ens pot sorprendre amb la seva capacitat de resistència. I en el marge d'errors i d'uns i altres hi pot haver la clau de la victòria i el fracàs. I arribats fins aquí, m'agafo a les paraules de Maria del Mar Bonet a la concentració per la llibertat dels 'jordis': "ens en sortirem". Per què? Perquè no ens podem imaginar que pugui ser d'una altra manera.