L’estudi de Salut sobre els contagis als festivals que han operat amb el protocol del test d’antígens (tres: Vida, Canet Rock i Cruïlla) ha aixecat polseguera, i una idea repetida aquests dies, segons la qual celebrar aquests concerts ha estat una greu irresponsabilitat, contrasta amb el plany col·lectiu, ben fonamentat, per un sector econòmic, la música en directe, forçat a la paràlisi i a la ruïna des de fa prop d’un any i mig.

Perquè si trobem urgent mirar d’evitar, o de pal·liar, aquesta misèria de la professió musical (i rodalies: tècnics, oficines de contractació, etcètera), potser hem d’entendre que els afectats mirin d’organitzar-se i d’obrir camins per sortir del forat. Això és el que van fer tots tres festivals, amb el seguiment de les autoritats sanitàries. Salut ha determinat que hi va haver més contagis dels esperables o desitjables, però també ha dit que no podem parlar d’esdeveniments super-disseminadors, una afirmació important que no tots els mitjans han destacat. L’epidemiòleg Oriol Mitjà ha qualificat la contribució dels festivals en la cinquena onada d'"insignificant".

Malgrat això, les veus molt crítiques, exaltades fins i tot, s’han continuat sentint, i la pregunta pertinent és: quin grau d’infeccions estem disposats a assumir en un sector com el de la música en directe, i en un estudi pilot amb tutela sanitària, per tal de no escandalitzar-nos? Cap ni una? És exigible que s’hi registrin menys contagiats que a altres àmbits de la vida quotidiana on els donem per descomptats? Quants menys? I per què? Allò que hem acordat tolerar en la restauració, el comerç, el transport públic o les platges, no es pot acceptar en un concert? I, en fi, quina taxa de contagis ens veiem amb cor de suportar, no ja a la música, sinó en general, a la vida, per tal de donar el vistiplau a una activitat? Perquè no és cert que no estiguem disposats a consentir el més mínim perill, ni és precís dir que només el risc zero és acceptable. Cadascú de nosaltres s’exposa al virus en nombrosos moments al llarg del dia, i no pas per això ens quedem aturats ni ens esguerrem les vestidures.

Al llarg de la pandèmia hem fet anar sovint l’etiqueta de "cultura segura", i és possible que, tot i havent estat útil, sigui un eslògan un xic exagerat si l’entomem literalment. Però no tant perquè en els concerts i festivals, en general, hi hagi negligències i disbauxes (errors i punts de fuita n’hi pot haver, com a tot arreu), sinó perquè la seguretat total i absoluta no existeix, ni a la cultura, ni enlloc. Parlem, a tot estirar, d’un grau de control que podem consensuar com a suportable en aquestes boges circumstàncies, en què, recordem-ho, tot és nou per a tothom.

Si de debò ens semblés inadmissible el més mínim perill que amenacés tant sols una vida humana, hauríem de defensar que es tanqués el país per confinar-nos de nou a casa com al març del 2020. Aquest és l’únic escenari on el risc pandèmic podria fregar el zero, però no el desitja ni el demana ningú. Naturalment, perquè els humans estem fets per afrontar les eventualitats, i això és el que fem cada dia. I diuen que l’índex de mortalitat un cop has nascut és del cent per cent.

En el fons de tot plegat hi ha una qüestió que guanyarà pes en el debat públic dels pròxims mesos. Se’ns està començant a dir que l’ideal de la immunitat de grup és incert i que, per causa de les variants, tal vegada ens tocarà conviure amb la Covid-19 una mica més temps del que imaginàvem fa només un parell de mesos. Potser una forma de virus amb un grau d’incidència baix gràcies a la vacunació, d’onades suaus o brots controlables, que ens obligui a mantenir-nos a l’aguait però que alhora ens permeti anar recuperant parcel·les d’activitat que porten massa temps vorejant el sinistre total.

La música en directe n’és una, i del balanç de Salut sobre els festivals no n’hauria de derivar un tancament mental cap a noves iniciatives que puguin sorgir d’aquí a l’any que ve, quan es torni a acostar la temporada d’estiu. O abans: pensem en les sales i els locals sota cobert. Cal dir-los a ells, i només a ells, que mentre no hi hagi un risc zero no poden fer cap provatura controlada, potser d’efectes vírics "insignificants", i s’han de resignar al tancament i a la desfeta?