Les fotografies, les visites, les trucades, tot ho comença amb un somriure. Al més semblant a un actor conegut que pel seu últim paper la gent l'aconsella i jutja pel que diu i pel que no diu, el president Carles Puigdemont sempre somriu. Dientes, que feia la Pantoja.

Fa una setmana vaig estar quatre hores amb ell al seu poble natal, a Amer. El dinar popular, l'acte en què l'investien fill predilecte, l'entrega de la medalla d'or i la visita a la Pastisseria Puigdemont van ser els quatre espais de l'entrevista enregistrada pel "Quatre gats" d'El Suplement.

Quan vam arribar estava dinant, molt tranquil·lament, en una taula amb 9 persones més, com si tota la gent del voltant no s'hagués adonat de la presència del president. Però quan es va aixecar per saludar-nos van començar a aparèixer telèfons mòbils, llibretes, samarretes i regals. Dientes. Algunes persones ho van fer amb educació però d'altres no. I aprofitant aquesta experiència us vull parlar de les persones que a vegada s'obliden que viuen amb més gent al seu voltant.

Es camuflen en totes les edats, gèneres, aficions, referents culturals...Al tren, per exemple, quan només queda un seient, t'aparten per aconseguir-lo. A l'espera del CAP parlen cridant pel telèfon mòbil o escolten música a tot drap. Al mercat, es colen i a vegades et demanen permís per fer-ho, justificant que tenen pressa, com si tu poguessis perdre tot el matí. Què dir dels que a les sales de concerts ballen donant cops a la resta!

A Amer també hi havien de ser, és clar que sí, però el que em va sorprendre és que el president no els diferenciava. Malgrat que algun li acabés posant malament l'americana o bavejant la galta, ell ho aguantava tot, somreia, i si la foto no havia quedat bé s'esperava i hi tornava."'És la meva feina, somric perquè el dia és important per la meva vida", em deia.

I observant com es fotografiava amb l'Associació de Motards independentistes de Catalunya ho vaig entendre tot. Si quan agafem el tren, anem a les reunions de l'escala de veïns o fem cua per renovar el DNI ho féssim convençuts que és un dia important per nosaltres, segurament també somriuríem. La diferència entre ser president i reunir-se amb veïns és que una cosa és temporal i amb l'altra hi hem de conviure. I em sembla que per això somriu Puigdemont, perquè mai s'oblida que no serà president tota la vida.