Les eleccions presidencials franceses del diumenge proper són molt importants. Tant a França, òbviament, on el president de la República té unes competències molt grans, com al conjunt d’Europa, de la Unió Europea i de la zona euro més en particular. I són importants també pel conjunt de l’Estat espanyol i per a Catalunya. Si guanyés Sarkozy perquè probablement ens trobaríem amb la continuitat de la política “Merkozy”, és a dir polítiques radicals d’austeritat que només poden portar al que s’ha anomenat el “suicidi econòmic d’Europa”. Si guanyés Hollande, tal com ara mateix sembla probable, perquè seria d’esperar un canvi, a França i també indirectament a Europa, cap a unes polítiques amb una importància molt més gran de la recuperació econòmica, el creixement i la creació d’ocupació, sense oblidar que no es pot tornar a caure en l’”economia de casino”, en la preeminència de l’economia financera especulativa, que ha sigut una causa molt important de la gran crisi actual.

S’ha dit que François Hollande s’ha inspirat en el seu programa –i ha fet una certa síntesi- entre les tres grans cultures del socialisme francès: l’esquerra moral de Pierre Mendès France, l’esquerra de la descentralització i de la gestió rigorosa de Michel Rocard i l’esquerra que creu fermament en l’acció econòmica del sector públic i que vol lluitar contra els abusos de poder dels poderosos en la tradició de François Mitterrand. El fet que Hollande es presenti com un “home normal” s’ha de llegir, òbviament, en clau de diferenciar-se del seu oponent Sarkozy, però també com un lligam amb aquesta esquerra moral que representa la cultura que prové de Mendès France. És en aquest sentit que cal interpretar propostes com la de baixar el salari del president de la República, de vetllar per la independència de la justicia o de l’audiovisual públic, o d’imposar una diferencia màxima de 1 a 20 en les remuneracions de les empreses públiques.

El rellançament del procés de descentralització a l’àmbit regional i local, amb el suport d’una nova “banca pública d’inversió”, forma part de la segona tradició, la de Michel Rocard. Com en formen part també la promoció de la concertació i dels partenariats socials com a actors clau de la renovació econòmica, en una perspectiva de reforçament de la democràcia econòmica. I en el mateix sentit s’ha de considerar el seu compromís d’una gestió rigorosa dels comptes públics; un objectiu lloable i adequat que, tanmateix, influït per l’onada del “mainstream” dels economistes i els “policy-makers”, pot tendir a arrenglerar-se amb els dogmàtics de l’equilibri (o el superàvit) pressupostari d’una forma excessiva.

Des de la influència de la tradició de Mitterrand s’han d’entendre les mesures que proposen la utilització de tot el poder de l’estat per a transformar l’economia francesa: el banc públic d’inversió, el suport a les PIME, les inversions en tecnologies numèriques i en energies renovables formen part d’aquest paquet. Com també les polítiques públiques en educació, formació professional, sanitat, habitatge, transport, etc.. Una major redistribució de la renda a partir d’una imposició superior als que reben majors rendes i als que tenen uns patrimonis més grans es troba també en aquesta tradició. Així com també les propostes de major control, supervisió i regulació del sistema financer per a evitar que l’economia financera especulativa pugui dominar sobre l’economia productiva i ens pogués portar de nou a una crisi com la que ara estem vivint.

Amb tot, des del punt de vista de l’Estat espanyol i de Catalunya, la gran importància de les eleccions franceses està en que una possible victòria d’Hollande podria equilibrar les forces a Europa entre dues postures. D’una banda, els partidaris dogmàtics d’unes polítiques d’austeritat molt estrictes, liderats per Alemanya, que ens enfonsen (especialment als països del sud) en una recessió cada cop més profunda, però que se’ls hi pot girar en contra com un “boomerang” com podem veure aquests dies en el cas de Holanda. D’altra banda, els que sense renunciar a una gestió rigorosa dels comptes públics, pensen que cal apostar principalment per unes polítiques de recuperació, creixement i creació d’ocupació, que ens permeti superar la crisi i, en conseqüència, solucionar els problemes de dèficit i de deute que estem patint. La victòria d’Hollande permetria guanyar força a aquesta posició i, com a mínim, alleugerir les actuals condicions de les polítiques estrictes d’austeritat, que ja s’han mostrat impossibles de complir i que estimulen una recessió cada cop més profunda.