El jovent català mereixem que el pròxim govern transformi el país en positiu, i caldrà que tots els partits aprofitin l’oportunitat de desbloquejar un govern caduc, en una legislatura fracassada en què el bloqueig i la crispació han estat massa presents. Us prego, adults, que entomeu la responsabilitat de construir un projecte de país fort i amb futur.
Des que ahir es van convocar les eleccions, estic confosa. El M.H.P. Pere Aragonès intenta culpabilitzar els comuns d’una decisió presa en un marc de necessitat: enmig d’un col·lapse climàtic innegable (afortunadament, l’evidència científica impera a Catalunya), una sequera alarmant i la necessitat d'una transició eco-social, es prioritza una inversió en un macrocasino que no contribueix a les necessitats d'adaptació a la revolució industrial, que promou un treball de baixa qualitat, evita erradicar la drogodependència al país, i convida a turistes embriagats a pressionar més a la ciutadania tarragonina. Catalunya mereix molt més.
La decisió de convocar eleccions és electoralista, seguint l’estratègia de Sánchez. L'avanç electoral rere les municipals ja es va mostrar com a estratègia vàlida per fer front al creixement del competidor. Si les eleccions fossin d'aquí a un any, amb el M.H.P. Carles Puigdemont reintegrat a la societat catalana, les possibilitats d’ERC de revalidar el govern, o de continuar liderant-lo, serien pràcticament nul·les. Crec que el president hauria d’assumir aquest moviment amb orgull.
Junts i ERC també haurien d’agrair als Comuns la tornada de companys del procés. Companys que han patit fora de casa durant anys i que, si tot va segons el previst, podran recuperar els seus drets civils. El que mai haurien d’haver perdut malgrat no haver sabut gestionar el procés i haver portat el país a una crisi socioeconòmica. Com a jove catalana, que amb il·lusió es va mobilitzar per la democràcia i l’autogovern, encara no els he pogut perdonar que em mentissin, i la imprudència del procés.
Que l'estratègia d’ERC i PSC és arraconar els comuns és de coneixement públic i completament vàlida. És política, i a la política està permès buscar els vots del contrincant i tractar de fer-lo desaparèixer. Ho hem vist, per sort, amb Ciutadans, ho estem veient amb Vox, així com amb l'estratègia de Junts de comprar el discurs xenòfob d’Aliança Catalana per evitar el seu creixement.
El que em sorprèn és que Esquerra prefereixi l’amistat dels que van aprovar el 155, en lloc d'aquells que posen per davant l'amnistia de polítics que no són del seu partit, amb l’objectiu de promoure la reconciliació, la justícia i la pau a Catalunya. Prefereixen marginar aquells que vetllen per l'autogovern i el municipalisme, amb qui seria sensat teixir majories pel bé del país.
Un projecte de país comú, això és el que han d’acordar els partits rere la competició electoral. Un projecte que garanteixi treball de qualitat per al jovent, que posi fi a la segregació escolar, i asseguri que tots i totes puguem fer activitats extraescolars. Un projecte de país que fomenti la convivència i l’aprenentatge intergeneracional i intercultural. Un projecte que impulsi una transició verda i digital a l'altura dels reptes geopolítics que ens envolten. Un projecte de país que posi fi a les deficiències en el sistema de salut, assegurant que tots els pobles tinguin accés a pediatres, ginecòlegs, dentistes i psicòlegs.
Un projecte que protegeixi els serveis socials, essencials per als nens i nenes de moltes famílies vulnerables. Un projecte que fomenti la innovació, la recerca i un teixit empresarial no només eficient, sinó també humanista. Un projecte que acabi per sempre amb la crisi de l'habitatge, que asseguri el traspàs de Rodalies i dignifiqui els bens republicans. Un projecte de país que reconegui la responsabilitat històrica de Catalunya en el patiment del Sud global i que reforcin el posicionament de Catalunya a Europa i al món.
En definitiva, desitjo i espero que, després d'aquesta competició electoral, els partits que estimen Catalunya es posin al servei del país i assegurin que mai més tindrem bloquejos legislatius i executius com els que hem viscut en els últims anys, i per tant que els adults ens deixareu als joves un país sa, fort i a punt per fer un salt qualitatiu. És un moment històric.
Des que ahir es van convocar les eleccions, estic confosa. El M.H.P. Pere Aragonès intenta culpabilitzar els comuns d’una decisió presa en un marc de necessitat: enmig d’un col·lapse climàtic innegable (afortunadament, l’evidència científica impera a Catalunya), una sequera alarmant i la necessitat d'una transició eco-social, es prioritza una inversió en un macrocasino que no contribueix a les necessitats d'adaptació a la revolució industrial, que promou un treball de baixa qualitat, evita erradicar la drogodependència al país, i convida a turistes embriagats a pressionar més a la ciutadania tarragonina. Catalunya mereix molt més.
La decisió de convocar eleccions és electoralista, seguint l’estratègia de Sánchez. L'avanç electoral rere les municipals ja es va mostrar com a estratègia vàlida per fer front al creixement del competidor. Si les eleccions fossin d'aquí a un any, amb el M.H.P. Carles Puigdemont reintegrat a la societat catalana, les possibilitats d’ERC de revalidar el govern, o de continuar liderant-lo, serien pràcticament nul·les. Crec que el president hauria d’assumir aquest moviment amb orgull.
Junts i ERC també haurien d’agrair als Comuns la tornada de companys del procés. Companys que han patit fora de casa durant anys i que, si tot va segons el previst, podran recuperar els seus drets civils. El que mai haurien d’haver perdut malgrat no haver sabut gestionar el procés i haver portat el país a una crisi socioeconòmica. Com a jove catalana, que amb il·lusió es va mobilitzar per la democràcia i l’autogovern, encara no els he pogut perdonar que em mentissin, i la imprudència del procés.
Que l'estratègia d’ERC i PSC és arraconar els comuns és de coneixement públic i completament vàlida. És política, i a la política està permès buscar els vots del contrincant i tractar de fer-lo desaparèixer. Ho hem vist, per sort, amb Ciutadans, ho estem veient amb Vox, així com amb l'estratègia de Junts de comprar el discurs xenòfob d’Aliança Catalana per evitar el seu creixement.
El que em sorprèn és que Esquerra prefereixi l’amistat dels que van aprovar el 155, en lloc d'aquells que posen per davant l'amnistia de polítics que no són del seu partit, amb l’objectiu de promoure la reconciliació, la justícia i la pau a Catalunya. Prefereixen marginar aquells que vetllen per l'autogovern i el municipalisme, amb qui seria sensat teixir majories pel bé del país.
Un projecte de país comú, això és el que han d’acordar els partits rere la competició electoral. Un projecte que garanteixi treball de qualitat per al jovent, que posi fi a la segregació escolar, i asseguri que tots i totes puguem fer activitats extraescolars. Un projecte de país que fomenti la convivència i l’aprenentatge intergeneracional i intercultural. Un projecte que impulsi una transició verda i digital a l'altura dels reptes geopolítics que ens envolten. Un projecte de país que posi fi a les deficiències en el sistema de salut, assegurant que tots els pobles tinguin accés a pediatres, ginecòlegs, dentistes i psicòlegs.
Un projecte que protegeixi els serveis socials, essencials per als nens i nenes de moltes famílies vulnerables. Un projecte que fomenti la innovació, la recerca i un teixit empresarial no només eficient, sinó també humanista. Un projecte que acabi per sempre amb la crisi de l'habitatge, que asseguri el traspàs de Rodalies i dignifiqui els bens republicans. Un projecte de país que reconegui la responsabilitat històrica de Catalunya en el patiment del Sud global i que reforcin el posicionament de Catalunya a Europa i al món.
En definitiva, desitjo i espero que, després d'aquesta competició electoral, els partits que estimen Catalunya es posin al servei del país i assegurin que mai més tindrem bloquejos legislatius i executius com els que hem viscut en els últims anys, i per tant que els adults ens deixareu als joves un país sa, fort i a punt per fer un salt qualitatiu. És un moment històric.