El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar el passat 28 de maig una resolució —decisió és la denominació— que, en síntesi, avala l’obligatorietat del 25 % de l’ensenyament en castellà a Catalunya. No calia que la resolució entrés en consideracions de fons perquè es tractava d’una mera inadmissió a tràmit i els tribunals despatxen habitualment aquestes qüestions amb ben poques línies. Però, fet i fet, la decisió ha estat llegida com si fos l’enèsim qüestionament judicial del sistema educatiu català en allò que toca al model lingüístic. Avancem que, més aviat, si d’alguna cosa ha pecat el TEDH, ha estat d’ignorància de la història i de la realitat lingüística del nostre país. És a dir, ha prescindit de considerar d’on ve la presència del castellà a casa nostra i quines conseqüències patim d’aquest origen d’ençà de tres segles llargs.

Al davant d’aquest retret, podem imaginar ben bé la rèplica del Tribunal. Ens dirien que el TEDH està per esbrinar si una determinada decisió de l’estat implicat (s’hi inclouen, naturalment, els tribunals) ha vulnerat o no el Conveni Europeu de Drets Humans (Roma, 1950). Està per a això, no per a valoracions de caire històric o sociolingüístic. Tampoc no està per dir-nos quina legislació hauríem de tenir per garantir l’efectivitat dels drets lingüístics individuals i col·lectius. Marc legislatiu efectiu, per cert, del qual estem orfes perquè, en essència, els nostres pròcers han prioritzat matèries més visibles i més quantificables. Així les coses, els eloqüents dèficits fiscal i d’infraestructures, que duren des que el món és món sense que s’albiri un remei, han minoritzat altres dèficits més íntimament vinculats amb la identitat. Com és el cas de la llengua del país, en situació de progressiu declivi i en perill real d’extinció per mor d’una multiplicitat de factors (que no són objecte d’examen aquí). 

A desgrat de la visió (interessada) del conseller de Política Lingüística, el senyor Francesc Xavier Vila, sobre la nul·la incidència de la resolució dictada pel Tribunal sobre el model lingüístic/educatiu català, valgui destacar com, en termes textuals (paràgraf 25), "el Tribunal observa que Catalunya és una regió bilingüe, on tant el català com l’espanyol gaudeixen d’igualtat de pes com a llengües oficials". Estan segurs, senyors magistrats? Estan segurs que es poden fer afirmacions consemblants? Encara que impliqui sortir de la fredor distant dels conceptes tractats en clau estrictament jurídica, Catalunya, si no els importa, és una nació que no té, de moment, la forma jurídica d’estat. (Això de "regió bilingüe" sona més aviat a una desconsideració o a una manca d’interès a informar-se). Altrament, és una regió bilingüe, per fer servir les seves mateixes paraules, a conseqüència d’una derrota militar i d’una política uniformitzadora desfermada des del centre, política en bona part fracassada fins avui perquè no ha arribat a completar els seus darrers objectius monolingüistes, encara que ara estigui més a prop que mai d’aconseguir-ho (per dir-ho tot). 

És cert que la decisió del Tribunal no és pas una sentència i que, per tant, no estableix un precedent jurisprudencial. D’acord, però les seves afirmacions, senyor Vila, sempre podran ser arguïdes per la mateixa colla d’aspirants a sàtrapes que, en el seu dia, varen promoure mil batalles judicials per aconseguir la modificació de la situació vigent i també, per descomptat, per estendre el desànim entre els ciutadans implicats en la millora de les condicions de vida de la llengua catalana. Per no perdre el sentit de les coses, convé tenir present que quan el TEDH diu que totes dues llengües oficials tenen el mateix pes, constitueix una afirmació trivial, sense cap connexió amb la realitat ni legal ni sociològica. Per contra, és del tot evident que el castellà és la llengua dominant, la que legalment es pot imposar i s’imposa a través del poder de l’Estat, de la mateixa forma que és la llengua d’ús prevalent en bona part dels àmbits de la vida social. 

Tanmateix, no tot està desenfocat en la resolució del Tribunal. En un paràgraf [el 26] es comenta l’article 14 del Conveni Europeu de Drets Humans, que parla de la proscripció de la discriminació. Aquí la decisió introdueix una consideració prou valuosa que, potser, pagaria la pena que servís de guia a les institucions catalanes per promoure canvis legals radicals que acabessin amb els desequilibris que patim en matèria lingüística. En aquesta direcció afirma el Tribunal que l’article 14 "no impedeix que els estats tractin els grups de manera diferent per corregir les desigualtats de fet entre ells". És l’actualització del concepte de la discriminació positiva que tant es va fer servir temps enrere per justificar el model lingüístic del sistema educatiu català i que en els temps que corren ha quedat en desús (potser a mans dels dictats del llenguatge políticament correcte i etcètera).

Però la decisió va més lluny. S’havia de llegir amb calma per comprovar com sosté (al mateix paràgraf 26) que, en determinades circumstàncies, la manca d’acció positiva per superar situacions de "desigualtat de fet" pot comportar la vulneració de l’article 14 del Conveni que, recordem-ho, prohibeix la discriminació. Tractem d’aclarir-ho. Deixar de fer, ometre una actuació necessària per aconseguir que un col·lectiu se sobreposi a una conjuntura desigual que el discrimina constitueix, aquesta omissió en si mateixa, un tracte injust. En conseqüència, el poderós missatge que la decisió del Tribunal envia a les institucions polítiques catalanes és que no fer res en matèria de promoció del català, no fer res o fer quelcom insuficient per tractar d’aconseguir la igualtat real de les dues llengües oficials i la dignitat i el respecte per a la llengua catalana, és obertament discriminatori per als catalanoparlants. A veure si s’ha entès.