La desgràcia d'aquest país es pot copsar en la seva plenitud quan plou. Quan cau la pluja -sigui fina, abrupte, minsa o exagerada-, la desmesura del país s'enlluerna de decadència. Quan plou, en aquest país la gent tanca els ulls, arronsa les espatlles i culpa la pluja de la seva impuntualitat. Quan plou, les nostres misèries esclaten amb autoritat i, rialleres, assenyalen amb el dit les nostres vergonyes més atàviques i escandaloses. La pluja, quan cau generosa sobre aquest país de fireta, ens sodomitza barroerament, amb fausta grolleria.

L'exemple d'aquesta conseqüència terrible de la pluja són els homes que, impertèrrits, obren el paraigua sense miraments. L'obren convençuts que és un aparell que cal mantenir lluny del tronc i en paral·lel al tòrax. Per a ells, és una arma d'autoritat, una patent de cors per eliminar qualsevol rastre de vida al seu voltant. Aquests homes branden l'ombrel·la amb força, decidits i concentrats. Empunyen els paraigües i alhora tanquen l'esfínter. Mentre caminen amb sobreesforç, i amb cara de restrets de fa dies ataquen els vianants que, àgils i sotmesos als grillons de la pobresa, ens dirigim a la feina amb la magra cobertura d'un cangur dels xinesos.

Fent-nos escàpols de l'escomesa dels homes que branden els paraigües amb l'esfínter clos, topem amb una altra espècie perillosa: a l'aguait de les víctimes, rere els forats que rauen entre els cotxes aparcats, s'amaguen les dones rodones, baixetes i impertinents que, sense manies, ataquen amb paraigües imperfectes apuntant les barilles pelades als ulls dels ciutadans innocents que fan saltirons sobre una vorera que, xopa, incrementa perillosament la seva irregularitat.

Fugits d'aquestes dones, agressives i mimetitzades amb l'entorn, hem d'esquivar pijes amb paraigües de terrassa de Lloret de Mar; idiotes de natges escaldades que resten immòbils sota el tendal de qualsevol bar de cantonada mentre miren bavejant com l'aigua s'esmuny nerviosa i rebel, i turistes encantats coberts amb plàstics grocs que es retraten obsessivament allà on abans es trobava el centre de Barcelona i on ara hi queda un parc temàtic de gelateries italianes de llautó i botigues de pakistanesos on les galetes dormen el son dels justos.

Ja n'hi ha prou Raimon de la teva estafa. No vull sentir més el teu frau. No és cert que en aquest país no sàpiga ploure sinó que en aquest país la gent no sap portar paraigües.