De nou és 8 de març, i seguim parlant de la desigualtat entre homes i dones, que s’imposa en molts camps i aspectes de la vida diària, sobretot en el món laboral, on aquesta desigualtat es quantifica. Actualment, una dona ha de treballar 84 dies més que un home per a guanyar el mateix. Segons la UGT, la mitja salarial a l’Estat espanyol és de 25.600 euros anuals pels homes, mentre que la de les dones ronda els 19.700. A l’Estat espanyol, el percentatge de treball a temps parcial involuntari és del 12% i per cada 26 dones que afirmen que la feina a temps parcial serveix per a conciliar, només ho afirma un home. Són dades que posen de manifest que queda molt camí per recórrer i, alhora, que si no abordem canvis en profunditat, no aconseguirem avançar ni una sola passa en la bona direcció.

Cal una recuperació econòmica el més ràpida i sòlida possible. En aquest sentit, el darrer informe del Banc Mundial diu que si es redueixen les disparitats de gènere en la força laboral es poden assolir importants beneficis en matèria de desenvolupament, ja que es milloraria la salut i l’educació dels fills, es contribuiria a la reducció de la pobresa global i es fomentaria la productivitat. I per què doncs, hi ha tantes disparitats de gènere en la força laboral? Per mi, d’entrada, és com a conseqüència d’una mala educació en l’etapa infantil, que fa que no siguem capaços d’avançar en els estereotips. També és degut a que seguim aplicant unes mesures que restringeixen la capacitat laboral de les dones en la seva època reproductiva, amb una legislació que les escora a ser principals candidates a treballs a temps parcial involuntari. Finalment, i embolcallant-t’ho tot, ens trobem amb una manca de compromís dels estats per fer de la qüestió de la igualtat una autèntica qüestió d’estat.

Mentre la igualtat sigui una matèria lligada a l’àrea dels Serveis Socials dels diferents governs i la dona sigui vista com un col·lectiu a protegir, les desigualtats es perpetuaran. Una democràcia les institucions de la qual no entenguin la cura com una responsabilitat i un compromís de tots,  no és una autèntica democràcia. La Catalunya que estem construint té el repte d’assolir-ho.